Ho tenim pelut!

Ja fa alguns mesos que vaig assistir a la presentació de l’assaig Créixer o progressar escrit per l’economista Modest Ginjoan a la Casa de Cultura. La presentació que l’autor feu de la seva obra fou molt amena, ho va fer amb tanta traça que molts dels assistents que anàrem a la Casa de Cultura simplement per curiositat, acabàrem comprant el llibre, editat per l’editorial Pòrtic a final de l’any passat.

He llegit l’assaig i he de dir que l’autor ha pres distància i fa una anàlisi empírica i lúcida de la realitat a partir dels números i les dades de tal manera que, després d’haver fet diverses lectures del llibre, no he pogut determinar si Modest Ginjoan és de dretes o d’esquerres, socialista o liberal, queda clar que és una persona que s’estima el país, però la lectura que fa és desapassionada i allunyada de qualsevol radicalisme nacionalista.

L’autor constata que en aproximadament 20 anys, Catalunya ha augmentat la seva població amb més d’un 30%, passant dels 6 als 8 milions d’habitants i afirma que, si continuem amb les mateixes dinàmiques, al voltant del 2050 superarem els 10 milions.

Per a Ginjoan, en el que va de segle XXI l’economia catalana ha prioritzat la quantitat per la qualitat, el volum del PIB per damunt del benestar de les persones. El model vigent ha fet que retrocedís la indústria i es disparés el turisme de masses, el que ha comportat que la major part dels llocs de treball que s’han creat fossin de baixa qualitat, sense necessitat d’especialització i amb una baixa productivitat, la qual cosa ha suposat que fossin coberts majoritàriament amb mà d’obra procedent de l’estranger, generalment poc qualificada i disposada, per necessitat, a cobrar salaris baixos.

A finals de 2024, gairebé un 20% de les persones ocupades que cotitzaven a la Seguretat Social tenien nacionalitat estrangera i és sabut, ara es veu en el procés de regularització, que gairebé 200.000 més estaven entre nosaltres treballant en l’economia submergida. És un fet que feines com ara tenir cura de la gent gran, molts repartidors, cambrers, treballs durs a la indústria càrnia, botigues 24 hores..., estan cobertes majoritàriament per estrangers.

Altres sectors laborals dels quals la mà d’obra local està desertant són les botigues de comestibles i els bars, els establiments de telefonia mòbil... tot això ens porta a un evident canvi del paisatge urbà i a un clar viratge de l’estructura comercial/social de Catalunya.

Ginjoan, un home ben informat que intueixo que és un catalanista moderat i europeista, després de constatar, des de la fredor dels números, entre moltes altres coses l’abans exposat, afirma en el capítol XV, sense dubtar-ho que la identitat col·lectiva va a la baixa i escriu: «La història econòmica dels darrers 100 anys va lligada a la creació de llocs de treball que la demografia interna no ha pogut cobrir i que s’ha resolt amb la immigració. Potser mai com ara s’havien posat en relleu les conseqüències d’aquest fenomen sobre parcel·les econòmiques crucials com són l’habitatge (i els seus preus) i en general l’estat del benestar, amb l’afegit que la immigració actual ha estat d’una magnitud tal i presenta unes diferències culturals tan accentuades, que hi ha qui es qüestiona si la identitat col·lectiva catalana, com la coneixem, està abocada a desaparèixer».

Estarem majoritàriament d’acord si dic que el nervi de la cultura catalana és la llengua catalana que es troba en un procés de minorització més que evident. Ginjoan no amaga la seva temença pel futur del català i afirma, que de les aproximadament 7.000 llengües que es parlen avui al món, unes 230 a Europa, d’aquí a un segle en quedaran a tot estirar un 10%.

La dinàmica econòmica fa que el capitalisme global, a escala internacional, imposi l’anglès com a lingua franca i la procedència de gran part de la immigració, provinent de les antigues colònies afavoreixi, encara que sigui només per comoditat, que es vagi imposant l’espanyol com a llengua dominant a Catalunya.

Ni jo, ni Ginjoan, descobrim res si diem que és perfectament possible viure a Catalunya sense saber català, cosa que és possible en part, no parlar l’anglès als EUA, però no és possible ni a Alemanya, ni a França, ni a Anglaterra, ni a Itàlia...

De fet, Johan Cruyff ja va dir que no havia après mai català perquè no ho havia necessitat. Leo Messi encara l’ha fet més grossa, ha viscut a Catalunya, a França i als EUA i amb el seu argentí n’ha tingut prou.

Diu Ginjoan que és una evidència que a Catalunya és socialment acceptat que qui ve de fora, parli o entengui només l’espanyol. Si per aconseguir una feina o anar a comprar, al metge, a l’ajuntament..., no cal saber la llengua del país, és difícil que s’inverteixi temps i esforç per aprendre-la i parlar-la. D’altra banda, la predisposició a fer l’esforç lingüístic és baixa.

Estic d’acord amb l’autor del llibre que créixer per créixer no hauria de ser mai un objectiu per a cap economia. El PIB català ha crescut molt aquests darrers anys, però aquest creixement econòmic no ha repercutit en la millora de la sanitat, l’ensenyament, el transport, l’habitatge, la cultura..., en definitiva en el progrés social. L’equilibri entre el món rural/urbà, la costa i l’interior també ha patit una forta sotragada que, de retruc, ha afectat les tradicions, els costums i la llengua.

No és estrany que aquest lúcid, documentat i autocrític assaig acabi amb una cita de Vicens Vives extreta del seu llibre de referència Notícia de Catalunya publicat l’any 1954. Deia el mestre Jaume Vicens Vives, nascut a Girona el 1910 i mort a Lió l’any 1960: «La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el Sí, no el Si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat de ser».