Nosaltres, els testimonis

Les persones que han patit molt no ploren. Va ser una de les reflexions que va fer Svetlana Alexièvitx amb motiu de la seva visita a Catalunya per rebre el premi Ortega y Gasset de periodisme. Poques persones com ella han mirat de cara el patiment i n’han donat testimoni. Durant dècades, ella ha posat cara a les dones i els infants que pateixen les guerres, però també les grans catàstrofes, visualitzant la veritat de les dones i homes soviètics que van viure la Segona Guerra Mundial i la tragèdia de Txernòbil.

En un saló atapeït de públic ansiós per escoltar les seves paraules, ens va recordar que vivim temps foscos on el feixisme s’ha colat entre les nostres vestidures sense que ens n’hàgim adonat i on no aconseguim entendre què està passant al nostre voltant. Però també que tenim l’obligació de donar testimoni de tot això, perquè, encara que no comprenguem el que està succeint, cal preservar les seves veus. Anar a buscar-los i escriure les seves històries. Perquè si ho escrivim, potser altres sí que ho entenguin en el futur i evitin que l’horror es repeteixi.

El que ens ha vingut a dir la Premi Nobel és que vivim en un món on la violència ha començat a tenir dret a existir, on està legitimada i els valors que crèiem compartits s’estan enfonsant. El marc en què ens havíem mogut durant dècades que era el respecte als drets humans, comença a ser qüestionat per les forces reaccionàries que tornen a posar en dubte, com van fer al segle XX, que els éssers humans tinguin drets inalienables que no poden ser vulnerats, que hi ha línies vermelles.

El 1997, Alexiévitx va publicar Veus de Txernòbil i la va subtitular «Crònica del futur» perquè aquest llibre amaga una pregunta essencial: fins on són capaços d’arribar els éssers humans? Amb el temps, el text ha esdevingut una profecia que ha adquirit dimensions inquietants amb el creixement del negacionisme de l’extrema dreta. No només pel que fa al medi ambient, sinó també amb els drets fonamentals perquè estan posant en joc el més bàsic que és el dret a coexistir en pau.

En normalitzar el dret a odiar, a estigmatitzar col·lectius sencers acusant-los de ser els nostres enemics, s’ha normalitzat la força, la possibilitat de posar en marxa un extermini o un genocidi. A deixar de morir de fam o de set milers de persones, a torturar-les perquè no pensen com nosaltres o perquè simplement ens molesta la seva existència.

Fa un temps, vaig començar a escriure sobre les dones que van patir les conseqüències de la dictadura a Xile. Les que van passar pels camps de detenció i extermini i van ser salvatgement torturades, les que no van sobreviure als turments i les que encara estan desaparegudes. També les que les busquen i intenten entendre la barbàrie perquè cal tancar una ferida i preservar les noves generacions de la repetició.

Escoltant Svetlana Alexièvitx vaig comprendre que sento la necessitat d’escriure sobre aquesta barbàrie perquè em vaig fer adulta sense entendre-la, perquè estic convençuda que altres persones sí que puguin treure lliçons que serveixin per evitar tot el dolor que provoca la violència, la tortura i la mort. I perquè, com ella, crec que la veu dels testimonis serà útil quan ja no siguem aquí.

Subscriu-te per seguir llegint