El Barça és molt més que un club

Narcís de Carreras, nascut a la Bisbal d’Empordà, va definir el Barça l’any 1968 com una institució esportiva que anava més enllà de ser un equip o un club qualsevol: «El Barça és més que un club»; ho és pel seu compromís amb la identitat catalana, amb els valors democràtics i on els socis són els amos del club.

El 29 de novembre de 1899, quan es va fundar el Barça, estava definit que el nombre de jugadors que havien de sortir al camp havien de ser 11. No obstant, és tanta l’afició dels socis i del públic que omple l’estadi del Barça que aquests són 12, en el Real Madrid emperò el número 12 és el president, en Florentino.

En el poble hi vivia pràcticament tot el primer equip del Barça, homes i nois coneguts amb motius dels noms dels jugadors del primer equip. També hi havia altres malnoms que procedien d’artistes, com la Sofia Loren (la més guapa del poble), en Tony Perkins, en Brando (el més lleig), un cantant pretensiós que li deien el nom del baríton Marco Redondo, un poeta, que el batejaren irònicament amb el nom de Calderón de la Barca i el d’un torero, en Chamaco, que de jove es volia dedicar a torejar, però, com que no hi havia cap tradició taurina, de gran va ser matador de porcs i es llogava a les cases el dia de la matança.

Tanmateix, la mina més preuada i abundosa d’on sortien els sobrenoms era el Barça. Vivien amb nosaltres en Kubala, un home que no es cansava mai de parlar de futbol, hi havia en César, un home jove calb, dos Ramallets, en Ramallets gran feia de porter en una espècie de sospitosa urbanització de semiluxe i el Ramallets jove, el gat de Maracanà, per l’actuació a la ciutat de Maracanà, era el nostre porter.

L’Eduard Manchón, davanter que jugava d’extrem, feia de barber perquè va dir que era familiar seu, l’Estanislau Basora, un dels millors futbolistes espanyols, treballava de fuster i l’amo de l’empresa era en Luis Suárez, que va ser el primer jugador espanyol en guanyar la Pilota d’Or, va tenir partidaris, els quals discutien amb els que havien mitificat en Kubala. El sereno, el tercer de tres germans, era en Gonzalvo III.

Eren tants els motius dels jugadors del Barça, que l’estimat Jaume de Can Torres comentava que no sabia com s’ho faria el Barça per jugar diumenge següent, si tots ells eren del poble.

En Cisco, home intractable, aspre i malagradós, enemistat amb el món, va passar a ser en Misto i de Misto passà a ser l’Evaristo, un del primer equip del Barça. Molt s’enfadava si li deien. Com que l’Evaristo no es feia amb ningú, no tenia amb qui xerrar, es parlava a ell mateix en veu alta i sovint se li sentia a dir «estic fart de viure», el fuster, en Suárez, li va dir que es tirés per l’esquei i ja no ho va dir més.

En Ramon, en Czibor, jugava d’extrem esquerre i feia gols i passes tirats amb escaire i cartabó de tan precisos, era el nostre Czibor, amic d’en Puskás, en Bozic i d’en Kocsis, hongaresos, que van escapar-se del règim comunista i es van quedar aquí com a refugiats polítics, cosa que també diu molt a favor de l’ètica del Barça. Recordo que la cantant catalana Salomé que sempre deia Vivo cantando, s’atribuí el mèrit d’haver ajudat en Kubala a creuar d’estranquis la frontera. Czibor va ser un gran futbolista que marcava molts gols, però al nostre amic Ramon no li agradava que li diguessin, puix que el jugador del Barça era popularment conegut amb el sobrenom de «Pájaro Loco» pel fet de ser molt nerviós i per les excentricitats en el camp de futbol.

L’entrenador argentí del Barça, Helenio Herrera (H.H. el mag), que proclamava que guanyava els partits sense sortir de l’autocar, havia advertit a Czibor que parés de fer el beneit. Tanmateix, la més greu la van atribuir a Kocsis, que després de la mitja part, quan va agafar la pilota, en lloc d’avançar contra l’equip contrari, va fer-ho en direcció a la seva pròpia porteria; H. Herrera cridava «digueu-li que hem fet ja la mitja part».

En aquella dècada dels cinquanta la gran figura era Ladislao Kubala. Joan Manuel Serrat va dedicar-li la cançó Temps era temps, com un homenatge pels anys que ens va regalar bon futbol. També el més apreciat en el poble era en Kubala: era no sols el millor jugador sinó que va tenir el bon gust de fer-s’hi una torre, almenys això es va dir. Igualment, es va dir que un boxejador, el més popular d’Espanya, Luis Romero, s’havia construït un xalet, però no es va saber mai del cert.

En aquell temps no hi havia centres de desintoxicació per curar persones que es drogaven amb substàncies tòxiques o eren alcohòlics. Va córrer pel poble, no sé si és una llegenda urbana, però se’n va parlar molt, molts anys després, que en Kubala, ja gran, havia estat curat d’un vici que li destrossava la vida, durant més d’un any visqué en una casa en la urbanització en la qual en Ramallets feia de porter.

Anys després també es digué que el mateix li va passar a un important polític de vida dissoluta, que de gran fou ambaixador. L’internaren en un acollidor refugi amb comoditats, però sense vi, dins la urbanització tancada al públic, oculta per espessos arbres.

Es va dir que van convèncer els residents, que vivien en una urbanització lluny, molt lluny, de qualsevol poble per evitar que s’escapessin i anessin a comprar begudes. Allò un bosc immens, ombrívol, gairebé impenetrable.

He escrit en alguna ocasió que en el meu poble el realisme màgic i el realisme arrapat a la terra, prosaic i senzill, conviuen de costat, sense mesclar-se.

Subscriu-te per seguir llegint