L’era dels megaacomiadaments

Durant anys vam acceptar una regla senzilla: quan una empresa acomiadava milers de persones, alguna cosa anava malament. Queien les vendes, s’enfonsava el marge o el balanç començava a cruixir. Avui aquesta regla ja no n’hi ha prou. El soroll més inquietant del capitalisme actual no arriba de companyies en fallida, sinó d’empreses que guanyen diners, tranquil·litzen el mercat i, tot i així, anuncien sortides massives. No acomiaden des de la ruïna; acomiaden des de la previsió.

Amazon resumeix bé la paradoxa. En el primer trimestre del 2026 va comunicar vendes de 181.500 milions de dòlars i un benefici operatiu de 23.900 milions. No són xifres d’emergència. Tanmateix, Reuters va informar de 16.000 retallades corporatives, prop del 10% de la seva plantilla d’oficines, en una reorganització vinculada a l’eficiència, la intel·ligència artificial i la reducció de capes internes. Nike va anunciar al voltant de 1.400 sortides. UPS ha plantejat eliminar fins a 30.000 llocs de treball i tancar 24 instal·lacions. Fins i tot les empreses sanes volen arribar més lleugeres al tram següent del cicle.

La primera explicació és evident: es va contractar massa. La pandèmia va disparar el comerç electrònic, la logística, el núvol i tot allò que prometés creixement remot. Moltes companyies van llegir aquell salt com si fos una nova llei de la gravetat. Van obrir equips i van afegir comandaments per a una demanda que semblava no tenir sostre. Després, el consum va tornar a patrons més normals, els diners van deixar de ser gairebé gratis i els inversors van mirar amb menys paciència cada dòlar gastat. El que el 2021 semblava múscul, el 2026 s’observa amb sospita de greix.

Però seria còmode deixar-ho aquí. Els megaacomiadaments no són només la ressaca d’una festa de contractació. Assenyalen un canvi més profund en la manera de dirigir grans empreses. En la dècada dels diners barats, el mercat perdonava estructures pesades si la història de creixement era convincent. Ara demana marge, caixa, productivitat i retorn sobre el capital. L’acomiadament s’ha convertit en un senyal financer: controlem la despesa, no protegim la burocràcia i podem invertir en tecnologia sense demanar paciència infinita.

La intel·ligència artificial hi entra amb una barreja de realitat i relat. No explica totes les retallades, però els presta un llenguatge més elegant. Abans un ajust sonava a feblesa; ara es pot embolcallar amb paraules com automatització. Moltes tasques administratives, comercials, analítiques o de coordinació no desapareixen de cop. Es concentren en menys mans. El treballador no sempre és substituït per una màquina; sovint és substituït per un altre treballador amb més eines, més mètriques i menys marge d’error.

Les dades ajuden a no exagerar i a no mirar cap a una altra banda. Challenger, Gray & Christmas va comptabilitzar 300.749 retallades anunciades per ocupadors nord-americans entre gener i abril del 2026. Només a l’abril van ser 83.387, un 38% més que al març. La intel·ligència artificial va ser citada com a causa en el 26% de les retallades d’aquell mes. Al mateix temps, l’atur oficial als Estats Units rondava el 4,3%. No som davant d’un esfondrament general de l’ocupació, sinó davant de cops visibles en sectors de salaris alts, oficines sobredimensionades i funcions que fins fa poc semblaven intocables.

Aquí hi ha la novetat. L’empresa rendible ja no acomiada només quan el present l’estreny, sinó quan imagina que la seva estructura actual li pot fer nosa d’aquí a tres anys. Vol menys comandaments intermedis, menys projectes laterals, menys oficines, més dades i més automatització. No hi veig necessàriament el punxament d’una bombolla clàssica. Hi veig una correcció de tres excessos: contractació postpandèmica, optimisme digital i fe que qualsevol creixement justificava qualsevol organigrama.

El perill és cultural. Si acomiadar abans de patir es converteix en virtut directiva, la prudència empresarial pot fabricar inseguretat social. Cada companyia té raons per protegir el seu marge. Però moltes companyies fent el mateix alhora poden refredar el consum, trencar lleialtats i buidar de sentit la promesa tecnològica. L’eficiència importa; ningú no hauria de defensar organitzacions inútilment pesades. Però una economia no millora només perquè el capital viatgi més lleuger. Millora quan la productivitat es transforma també en trajectòries laborals sòlides, formació real i oportunitats noves. Si els megaacomiadaments es tornen costum, haurem confós la modernització amb una manera elegant de traslladar el risc des de l’empresa cap a la societat.