El virus i la baixa, una guerra de paraules

Hi ha poques coses que generin tant consens com aquesta: ningú no vol seure al costat del company que tus. Ni el director general que parla d’absentisme als consells, ni el delegat sindical, ni el client que ve a recollir una comanda. Tots tres, davant d’un esternut humit a tres pams del seu cafè, fan exactament la mateixa cara. La diferència és que un dels tres té la potestat de decidir si l’esternut té conseqüències econòmiques per a qui esternuda. I no és, sorprenentment, ni el client ni el sindicat.

I el que fa l’empresa amb aquesta potestat és, sobretot, comptabilitzar. L’esternut es converteix en una xifra que surt en un informe trimestral, amb gràfics de barres i una columna ominosa anomenada «cost econòmic estimat». Per a això tenen una paraula: absentisme laboral. El que no surt mai als gràfics, en canvi, és la columna anomenada «benefici econòmic d’haver tingut aquesta persona venint a treballar malalta cinc anys seguits fins que no ha pogut més». Aquesta columna no existeix, i és una llàstima, perquè donaria xifres molt boniques.

L’absentisme és, en l’imaginari empresarial, una mena de plaga bíblica que cau per raons inescrutables. No es discuteix mai per què hi ha absentisme: es discuteix com reduir-lo. Hi ha consultories senceres dedicades a la qüestió, conferències amb croissants industrials i ponents que parlen d’engagement i altres mots anglesos que sonen a solució encara que ningú sàpiga ben bé què signifiquen. La paraula «malaltia» hi apareix poc. «Torns impossibles», mai. «Salaris mísers», tampoc. És com parlar d’incendis sense esmentar el foc.

Els sindicats, per la seva banda, han hagut de trobar una paraula màgica oposada: presentisme. I noteu el «han hagut»: no se la van inventar perquè s’avorrissin un dimarts a la tarda. La van inventar perquè algú havia de posar nom a una cosa que durant dècades es va anomenar simplement «ser un treballador seriós». El meu avi anava a la fàbrica amb pneumònia perquè no anar-hi significava no menjar. Ningú no li va dir mai que estigués cometent presentisme; li deien que era un home com cal. Que ara tinguem una paraula per descriure aquell heroisme forçós és el reconeixement, amb dècades de retard, que allò no era heroisme sinó coacció disfressada.

La discussió es planteja als mitjans com si fossin dues forces equivalents tibant d’una corda: empresaris preocupats per l’absentisme, sindicats preocupats pel presentisme. Equilibri periodístic, dues fonts, titular tancat. El detall que s’omet és que una de les dues parts té la nòmina, l’horari, la possibilitat de no renovar el contracte i la inspecció dels últims tres certificats mèdics. L’altra té un delegat amb hores sindicals limitades. Anomenar això «forces equivalents» és, com a mínim, una decisió editorial agosarada.

Perquè anar a treballar malalt rarament és un error de càlcul del treballador: és exactament el càlcul correcte en un context que el força. Si la baixa et pena la nòmina, hi vas. Si tens contracte temporal i la renovació arriba al desembre, hi vas. Si la teva absència recau sobre tres companys que ja anaven justos, hi vas. Si la mútua truca a casa el segon dia «interessant-se per la teva evolució» amb el to d’un cobrador que recorda un termini, hi vas. El presentisme laboral no és una condició psicològica: és el resultat raonable d’un disseny.

L’empresa que presumeix de «cultura del benestar» amb fruita ecològica al menjador és sovint la mateixa que, quan algú agafa la grip, fa servir la paraula absentisme com si descrivís una traïció moral. La fruita es queda. La grip es comptabilitza. La pregunta interessant no és si l’absentisme puja o baixa. La pregunta és per què, després de cent cinquanta anys de moviment obrer, encara discutim si un treballador té dret a estar malalt sense penalització. Cada paraula nova que els sindicats han de pactar —baixa, conveni, prevenció, presentisme— ha estat arrencada amb les dents al lèxic dominant, que preferiria no haver de tenir-la.

Potser el dia que un consell d’administració dediqui una reunió a la pregunta «per què tenim tanta gent malalta?» en lloc de «com reduïm l’absentisme?», la conversa avançarà. Mentrestant, els qui tussen continuaran decidint, sols a casa amb el termòmetre, si tornen a la feina o esperen un dia més. I els qui parlen d’absentisme laboral als consells continuaran sense haver d’agafar mai aquesta decisió.

Subscriu-te per seguir llegint