El cos propi

«És el meu cos i en faig el que vull». Aquesta frase, que fa unes dècades hauria semblat provocadora, avui és gairebé un axioma cultural. La sentim en debats sobre l’avortament, tatuatges, pírcings, cirurgia estètica, identitat de gènere o eutanàsia. Però també en formes més quotidianes: dietes extremes, musculació obsessiva, cosmètica, exhibició constant de la imatge a les xarxes. El cos ha deixat de ser només una realitat biològica per convertir-se en un projecte personal.

Entenc perfectament el valor d’aquesta afirmació. Durant segles, el cos ha estat controlat per poders religiosos, polítics i socials. Les dones, especialment, han patit imposicions i tuteles que limitaven la seva autonomia més elemental. Reivindicar el dret sobre el propi cos ha estat, en molts casos, una conquesta de llibertat i dignitat.

Però em pregunto si avui no hem passat d’un excés a un altre. Perquè el cos no és només una propietat privada, com qui disposa d’un objecte qualsevol. El cos és també la manera concreta com existim en el món, ens relacionem i ens reconeixem. No és una cosa que simplement posseïm; és part del que som.

A més, sospito que moltes decisions que considerem plenament lliures estan fortament condicionades. Vivim en una cultura que exalta l’autonomia individual, però alhora imposa models estètics i emocionals molt exigents. Ens diu: «sigues tu mateix», mentre ens bombardeja amb patrons de bellesa, joventut i èxit físic gairebé impossibles. El mercat ha descobert que el cos és un negoci inesgotable.

El filòsof Byung-Chul Han sosté que ja no vivim principalment sota la repressió, sinó sota l’autoexigència. Ningú no ens obliga explícitament, però acabem convertint-nos en empresaris de nosaltres mateixos. També del nostre cos. Ens vigilem, ens optimitzem, ens comparem, ens corregim. La llibertat aparent pot acabar esdevenint una nova forma de submissió.

No es tracta de condemnar tatuatges, pírcings o decisions personals legítimes. El problema és més profund: què entenem avui per llibertat? Fer qualsevol cosa que desitgem? O bé reconèixer que som éssers vulnerables, corporals i relacionals, i que no tot es redueix a la voluntat individual?

Potser la gran paradoxa contemporània és aquesta: mai no havíem tingut tant poder sobre el nostre cos i, alhora, mai no havíem estat tan insegurs davant del mirall.

Subscriu-te per seguir llegint