Sistema fallit, professors catastròfics

Cada nen que viu o passa per Catalunya té dret a un metge i un professor. El metge és gairebé sempre bo, molt bo o un geni. El professor és gairebé sempre un desastre i forma part d’un sistema fallit, podrit, i amb el sindicat més destructiu i contrari als interessos de la Humanitat, que respon al nom d’Ustec. Les demostracions, queixes i reivindicacions dels mestres de Catalunya, la mena de coses que diuen, i la mena de coses que fan, són la causa de la decadència de la societat catalana i de diverses generacions de catalans de pitjor qualitat.

Són mestres ideològics, d’una ideologia que sempre ha destruït les ànimes i les comunitats allà on ha imperat. Una ideologia que només ha dut a la misèria i a la mort. És així com eduquen els nostres fills, tornant-los uns ignorants i uns penjats. Uns dropos, uns babaus. Carn de rua del Barça, de concert propalestina, del sexe com a construcció social. Són mestres sense capacitat per imposar l’ordre, amb la mala llet del ressentiment com la font d’on brollen llurs ensenyances devastadores. Sempre vestits horriblement, donant un penós exemple als alumnes que se suposa que han d’acompanyar.

No hi ha consol per als nens catalans en un sistema educatiu que no ha sabut fer-se càrrec de la seva era i donar una resposta higienitzada. L’escola concertada és millor, però no gaire millor, i l’adoctrinament també substitueix el coneixement, i la propaganda lleva hores al pensament crític, a l’ortografia, a la ciència. És una calamitat, és una catàstrofe. Els professors, en lloc de manifestar-se, haurien d’anar a missa a confessar-se i després posar-se de genolls per demanar perdó pel mal que fan i han fet a tants nens innocents que els vam confiar i que ens els han tornat fet uns ases, entre altres coses, segurament pitjors.

Catalunya viu una humiliació constant, diària. La viu en l’acte concret i la viu en les seves conseqüències. És la humiliació del seu ensenyament públic que fa que aquest país sigui pitjor del que podria ser, tot llençant a les escombraries, cada curs, muntanyes de milions d’euros que només ens serveixen d’escarni i són un malbaratament.

L’única solució és l’extinció de l’escola pública catalana. La total extinció. Que no quedi cap rastre d’aquesta desfeta. I el següent pas és que totes les nostres escoles siguin de propietat i funcionament privat, però que el servei sigui universal. El mateix sistema per a tots, rics i pobres. Cada nen, a una escola, a una escola privada i si pot ser del barri de Sarrià o similar. I qui segons els seus ingressos la pugui pagar, que la pagui completa. I qui no pugui pagar ni un cèntim, que hi pugui anar totalment gratis. Però les escoles han de ser privades, bones, riques, i que l’administració subvencioni alumnes i no centres ni sistemes. L’educació catalana ha de ser culta i ha d’estar en mans dels millors pedagogs, mecenes i empresaris. L’educació catalana ha de ser d’accés universal, però ha de ser elitista i ha de tenir els seus centres als barris de la zona alta, neta i airejada, amb natura al voltant. L’única i veritable «igualtat d’oportunitats» és que un nen pobre de Nou Barris vagi al Sant Ignasi o a Aula. Un nen pobre que va al Sant Ignasi no és un nen pobre. És un nen del Sant Ignasi. Un nen de Nou Barris que va a Aula no és un nen de Nou Barris, és un nen d’Aula. No és igualtat de totes les oportunitats, però com a mínim ens assegurarem que tots els nostres nens tinguin una oportunitat real, digna, útil, i no aquesta condemna a ser uns desgraciats que tenen ara amb l’escola pública que els toca segons el lloc on han tingut l’infortuni de néixer.

Pagarem autocars, pagarem cantines, pagarem places a les escoles més cares i caríssimes de la ciutat i així els nostres impostos tindran un veritable sentit reparador. Així distribuirem eficaçment la riquesa, i tindrem l’honor de contribuir de veritat a abolir la tristesa de veure nens destrossats i sense esperança no pas per manca de diners —perquè de diners, n’hi ha, i a cabassos— sinó per culpa d’una ideologia malèvola i enroscada que prefereix la mort dels seus fills a reconèixer la seva mentida fundacional, la seva atrocitat funcional, i la seva estafa.

Els mestres de l’escola pública són els principals enemics del progrés a Catalunya. Ni l’extrema dreta, ni l’independentisme, ni l’extrema esquerra quan s’ocupa d’altres àmbits han fet un mal tan salvatge al nostre país i al seu futur. Cal que reconeguem que el model ha fracassat estrepitosament, i que quan una cosa cau tant a pes, els que han provocat l’esfondrament no poden formar part de la reconstrucció, perquè ens tornaran a enfonsar. Se n’han d’anar a casa amb una ordre d’allunyament de qualsevol centre educatiu i la prohibició expressa i vitalícia de tornar-se a dedicar a qualsevol forma de docència. No creiem en la rehabilitació per a casos tan alarmants. Jo crec que a més a més haurien de demanar-nos perdó, però ho deixo al càrrec de llurs consciències, si és que en tenen.

I com sempre, després d’erradicar el que no funciona, cal veure què funciona, com i per què, i fer-ho accessible a tothom, concertant les famílies una a una, i donant cada euro públic a qui veritablement el necessita. Volem pagar impostos, volem ajudar els altres. I volem fer-ho perquè estimem, i volem fer-ho en defensa pròpia, perquè sempre és més barat pagar impostos que pagar tanques i seguretat privada. Volem servir però volem que serveixi d’alguna cosa. Volem que el barri no sigui condemnatori, i que el lloc on has nascut no et condicioni per sempre. Volem que les escoles riques rebin nens pobres, perquè és l’única manera de salvar els nens rics que es tornin drogoaddictes, cretins i males persones. Volem que els nens pobres vagin a les escoles riques dels barris rics, perquè aprenguin, perquè creixin en les millors condicions i puguin tornar un dia al seu barri i millorar-lo i donar a les seves famílies una vida millor.

Però de moment el que hi ha és un cos malalt, i abans hem de curar-lo.

Subscriu-te per seguir llegint