Amor amarg

Hi ha poques coses que m’agradin més que l’olor del cafè. Però no de la beguda (que també m’agrada): l’olor que em torna boja és la del cafè molt. Encara que he sucumbit a la precisió i a la comoditat de les càpsules, he descobert que les compostables em permeten seguir gaudint d’aquesta felicitat (si més no, les que compro al BonÀrea). Cada vegada que n’obro un paquet, aspiro amb avidesa l’aroma que se’n desprèn. Amb els ulls tancats i el nas enfonsat en la capseta, inhalo cada partícula d’olor, una mena de ritual privat que no compartiria amb ningú. És un petit plaer absolutament egoista: el vull només per a mi. I cada vegada que em submergeixo en aquesta flaire, faig un viatge instantani a la meva infantesa, al que suposo que és l’origen d’aquest vici confessable que encara mantinc.

Em trobo a mi mateixa, de ben petita, pels passadissos del ja desaparegut supermercat Ribas, a Sant Narcís. En realitat, em trobo sempre al mateix passadís: el dels cafès, és clar. Aleshores només existia el cafè en gra, i els paquets incorporaven una vàlvula que permetia comprovar l’aroma del producte que contenien. No sé com vaig descobrir aquesta meravella, però no deixava ni un sol paquet sense esprémer-lo fins al final: començava per un extrem del passadís i no tenia aturador. Agafava cada paquet amb les meves manetes de nena i el premia fins a sentir aquell «pfffftsssssss» tan característic i, immediatament, m’embolcallava aquella olor que tant m’agradava. Un rere l’altre, no tenia compassió: els deixava buits, sense ànima. Fins que la mama acabava de fer la compra i em venia a buscar per anar cap a la caixa: sabia que d’aquell passadís no em mouria. Desconec si l’aroma de cafè també té propietats excitants: si és així, les nits de després d’anar al Ribas no deuria dormir gens.

El ritual cafeter continuava a casa, quan arribava el moment de moldre els grans: jo ja ballava per un peu quan veia que el papa, o la mama, o la iaia, o la Maria, treien el molinet de l’armari. «Ho faig jo! Ho faig jo!», exigia, com una dictadora baixeta. Frisava per obrir el paquet nou de trinca (encara que jo li hagués extret tota l’olor, no sé com, encara en tenia més a dins), abocar els grans a la cassoleta del molinet, posar-hi la tapa i prémer el botó: ni massa estona ni massa poca, perquè la pols quedés a la mida adequada. Destapar i tornar a flairar fins no poder omplir més els pulmons, mentre mirava l’adult que em controlava per saber si havia de fer una passada més o ja estava bé. Abocar el cafè molt al pot de llauna i repetir el procés.

La darrera part era la més màgica: posar el filtre de la cafetera sobre el dipòsit ple d’aigua, omplir-lo de cafè molt i prémer-lo una mica amb la cullereta de plàstic abans de convertir-lo en aquell líquid fosc i amargant que, encara que aleshores no m’agradava gens, d’alguna manera ja havia començat a estimar.

Subscriu-te per seguir llegint