Andalusia: jugar sense pilota

Les eleccions andaluses han representat un ensurt per al bipartidisme i més vots a l’esquerra, perquè, encara que Vox hagi guanyat un escó, el PP n’ha perdut 5 i, encara que el PSOE n’hagi perdut 2, l’esquerra en general n’ha guanyat 4. Ni el PP ha aconseguit capitalitzar el vot de la dreta, ni el PSOE ho ha aconseguit amb el de l’esquerra. Tots dos han perdut vots que s’han passat del bloc de dretes a l’esquerra i dels grans partits als seus aliats, sigui a la dreta —del PP a Vox—, sigui a l’esquerra —del PSOE a Endavant Andalusia. Vox ha tingut un augment molt petit, donades les seves expectatives, possiblement a causa dels seus problemes interns i del desastre de Trump, que està en hores baixes, i els d’Abascal no han sabut desenganxar-se’n a temps, com ha fet la Meloni. A l’esquerra, l’intent d’unitat que representava Per Andalusia ha fracassat, sobretot pel resultat espectacular d’Endavant Andalusia, que ha passat de 2 a 8 diputats. L’intent d’unificar les forces a l’esquerra dels socialistes queda molt tocat i s’obre un camí incert de cara al futur. Els socialistes són els que surten més tocats: obtenen el seu pitjor resultat en unes eleccions andaluses i hauran de fer una profunda reflexió. Sense desmerèixer la candidata, que té una bona vinculació amb Andalusia, potser el seu passat com a ministra d’Hisenda no l’ha afavorit, perquè feia massa temps que estava desvinculada del dia a dia dels andalusos. Veurem si la seva presència continuada com a cap de l’oposició al Parlament andalús pot revertir la seva imatge.

I faré un incís per parlar del títol. No sé si recorden Gary Lineker, el davanter centre anglès que va jugar al Barça durant uns quants anys. El trec a col·lació perquè d’ell es deia que jugava quan tenia la pilota, però també quan no la tenia. Quan la tenia, perquè sabia moure’s per trobar la millor posició, i quan no la tenia, perquè també sabia moure’s i, quan el defensa el seguia, solia obrir un forat pel qual penetraven, sobretot Bakero, però també altres migcampistes o davanters, que es trobaven així en situació d’avantatge: tenien línia directa a porteria. Amb aquest símil volia dir-los que, en política, quan la voluntat popular et deixa fora de la possibilitat de governar, les decisions que prenguis no són innòcues: poden obrir oportunitats de futur. Les decisions que avui prengui el partit socialista condicionaran el futur de la política andalusa i també de l’espanyola.

Els socialistes s’han de plantejar si deixen governar el PP amb l’abstenció d’uns quants diputats sense res a canvi, si deixen governar el PP amb certes condicions o si simplement no fan res i deixen que el PP caigui en mans de Vox, que ja sabem quines condicions els posarà. Mirat des del punt de vista del PP, podríem dir que la decisió dels socialistes obre la porta que puguin plantejar-se la línia pactista, més centrada, que ha representat fins avui el dirigent andalús Juanma Moreno, o que només puguin seguir la línia dura que accepta bona part del programa de Vox –amb Ayuso com a gran sacerdotessa. Això és el que es planteja segons quina sigui la decisió dels socialistes i la resposta del PP.

Des d’aquesta columna sempre he defensat la política que fa propostes i les intenta aplicar i, amb coherència amb aquest principi, defenso que una proposta formal de deixar governar el PP, sigui sense pacte o associada a unes condicions, seria una forma de tractar de canviar la dinàmica de polarització –que també ha marcat les eleccions andaluses– que està deixant de banda una visió política basada a resoldre problemes. Perquè, com es volen resoldre problemes com l’habitatge, la desigualtat, la defensa de l’estat del benestar o la regulació del món digital que necessitem –per citar alguns problemes que requereixen solució– sense una política d’acords que vagi més enllà dels 4 anys d’una legislatura? I una decisió dels socialistes de deixar governar Juanma Moreno implicaria que el PP s’hauria d’enfrontar als seus propis dimonis: seria com jugar sense pilota.

Per acabar, tornaré al tema de la vaga d’ensenyants que mantenen Ustec i altres sindicats. Em perdonaran, però les vagues actuals em recorden un vell assumpte. Durant el franquisme, jo, estudiant a la UB, vaig viure una vaga al tèxtil organitzada pels anarquistes i, al cap de pocs dies, va començar una vaga organitzada per CCOO a la Seat. Algú va suggerir que, com que CCOO no tenia gaire presència al tèxtil, havia organitzat una vaga fantasma –no se sabia gaire amb quins objectius– per desautoritzar els anarquistes. No tinc constància que fos així, però «se non è vero, è ben trovato». Ara em fa la impressió que Ustec i els seus acompanyants no poden acceptar que el departament hagi pactat amb CCOO i UGT un pla prou ambiciós i volen reivindicar-se com a representants dels ensenyants. Si fos així, poc favor farien a l’ensenyament: seria populisme barat.

Subscriu-te per seguir llegint