Temps de flors: canvi de tendència

Diumenge passat a la tarda un silenci profund, intens, s’anava apoderant dels carrers del barri vell de Girona. Tota la remor incessant dels dies passats s’apagava progressivament. Des de casa el silenci convidava al repòs, a la pau, a la superació d’una setmana intensa. El diumenge a la tarda era ja el preludi del retorn a la normalitat. I a darrera hora algunes persones ja començaven a desmuntar les seves instal·lacions segurament apressats també per la voluntat de tornar a casa.

Confesso que des de ja fa molts anys em miro amb un punt de distància la mostra floral de Girona; en conec els racons i els valors i sé fins a quin punt determinats espais del barri vell de Girona adquireixen aquests dies un relleu singular. No només això sinó que com és molt evident hi ha espais, patis, cases, que durant tota la resta de l’any romanen tancats a les mirades encuriosides dels visitants i reposen en un silenci sepulcral. És la gràcia del misteri descobert, de la resposta a tots els interrogants que s’apilonen la resta de l’any davant de murs impenetrables.

El meu distanciament consisteix, sobretot, en gaudir intensament el frenesí del muntatge i del desmuntatge. Els dies abans i els dies després; les anades i vingudes de vehicles carregats d’artefactes diversos i de flors abundants que esdevindran finalment espais per a ser admirats. Però veure com, per exemple, va agafant forma una intervenció a les escales de la Catedral té per a mi més valor que la culminació mateixa del muntatge.

Durant anys l’enquesta improvisada als visitants, el ressò de la mostra, ens anava deixant la sensació d’un lent i suau declivi. Proliferaven expressions com: això ja no és el que era, estem rebentats i hem anat resseguint els espais en una mena de marató que no ens ha satisfet prou, hem de venir una vegada però no és una experiència per repetir, hi ha poques flors i massa plàstic... És clar que totes les reticències quedaven desmuntades per l’allau incessant de visitants àvids d’un recorregut iniciàtic pels carrers del nostre centre històric.

Les xifres no enganyen i els visitants es compten per centenars de milers. Dos-cents mil, tres-cents mil i enguany quatre-cents mil. Quatre-cents mil visitants concentrats al barri vell en deu dies són xifres espectaculars malgrat que l’extensió de la mostra permet i estimula alguns esponjaments en espais oberts i només es produeixen cues i entrebancs en determinats espais (Catedral, Banys Àrabs) i en determinats carrers com el carrer de la Força. Els habitants del barri vell hem hagut d’aprendre a circular seguint els criteris de l’ordenació dels fluxos i de les direccions úniques per tal d’evitar la congestió. L’experiència és trepidant però no pot durar més d’aquests deu dies.

Aquest any però s’ha revertit la tendència que apuntàvem d’anys anteriors; s’ha superat el suau declivi i en paraules d’un botiguer atent del carrer de la Força, aquest dilluns, l’opinió general dels visitants d’aquest any és que la mostra és molt millor que en anys anteriors. L’enquesta és massa elemental i no té suport estadístic però em sembla que com a indici és suficient per acreditar que s’han girat les tornes i que si durant uns anys anàvem avançant inexorablement cap a la inèrcia desmotivadora aquest any s’ha produït un repunt de qualitat. Espais millors, exigència més alta, abundància de flor. Potser és clar com a conseqüència d’un any de pluges, de rius que brollen incessants, de neu abundant encara ara al Pirineu, de pantans plens a vessar, de vegetació exuberant en els camps i en els marges on les ginestes i les roselles assenyalen aquesta abundància vegetal florida.

Sigui com sigui és cert que enguany la impressió generalitzada és la d’un èxit rotund. L’èxit és clar no ha de fer perdre de vista els riscos i la necessitat imperiosa de no convertir les anàlisi quantitatives (quanta més gent millor) en l’objectiu dominant. Justament si enguany s’ha trencat la tendència dels anys anteriors hem de pensar que és el moment per aprofitar i fer un nou pas en la direcció de definir uns paràmetres clars on la qualitat, més que la quantitat, marquin la pauta de convocatòries futures.

Finalment hem de remarcar el pes i la força del voluntariat en l’enorme mobilització de recursos humans desinteressats. Ho ha posat de manifest en diferents declaracions Montse Galí, principal responsable de l’Associació Amics de les Flors de Girona. Queda clar des de ja fa molt de temps que l’Ajuntament proveeix i garanteix la logística bàsica amb les brigades, que hi fa aportacions pressupostàries i que contribueix a definir les característiques dels espais i les condicions de mínims. Però sense els centenars de persones que hi dediquen el seu temps a canvi de res Girona Temps de Flors no seria res. I queda també clar que en aquests setanta-cinc anys de flors hi ha una nòmina de persones responsables a les que es deu un agraïment permanent des dels orígens fins ara.

I ja que he esmentat el paper capdavanter de la Montse Galí no em puc estar d’expressar una frustració compartida. Per camins diferents tant ella com jo no ens hem estat d’expressar un desig: la incorporació en els espais de descoberta de Girona Temps de Flors dels dos claustres del convent de les Caputxines, de la pujada del rei Martí i digne complement dels Banys Àrabs. Fa alguns anys que en això estem picant ferro fred, però vull pensar que el Temps de Flors de 2027 serà l’any de l’eclosió pública de la vella clausura avui tancada amb pany i clau i dominada pels esbarzers.

Subscriu-te per seguir llegint