Cada trama té el seu Aldama

En la seva caiguda al buit, el PSOE ha aconseguit fins i tot corrompre Zapatero; aquí es revelarà que la causa és ontològica. Ser d’esquerres exigeix la perfecció, ja assolida, com és notori, pels líders d’aquestes tendències. No es pot cometre ni una sola relliscada, cal marcar totes les caselles, cosa que no només és exigent, sinó també molt avorrida. D’aquí que els en principi incorruptibles Ábalos o ZP es llancin als braços dels Aldama de torn, que aporten una mica de picant, per no parlar de diners, a l’existència grisa dels esquerrans de pro. En un rodolí, únic gènere literari autoritzat per la corrupció casposa, cada trama té el seu Aldama. Enmig de les acusacions desmesurades contra Sánchez al Suprem com a «número u» de la presumpta organització criminal d’Ábalos, l’Aldama original va introduir en el míting de vuit hores que li va autoritzar el Tribunal la revelació que al ministeri «hi havia més Aldames». El cognom ascendia a categoria. Mutatis mutandis i amb totes les presumpcions del gènere, l’equivalent en la també suposada organització criminal de Zapatero seria Julio Martínez Martínez, el company de running i mecenes de l’expresident del Govern. De fet, els empresaris veneçolans agraciats sorprenentment pel PSOE amb 53 milions el titllen de «lacayo» de ZP. En realitat escriuen «lacallo», perquè la corrupció no deixa espai per a l’ortografia. Julio Martínez (Zapatero) és una altra denominació del suposat transvasador de fons públics que no requereix més valoració semiològica, i que serveix per distingir-lo del Julio Martínez que presideix Plus Ultra. La fascinació dels polítics tímids pel mal es tradueix en el fet que cada trama té el seu Aldama, una veritat bipartidista. Ni tan sols la deplorable estètica aznarista justificava que els populars es llancessin als braços de personatges com Correa o el Bigotes, els prealdames. Ja només falta identificar els aldames que romanen inevitablement actius als ministeris actuals.