La bona mort

La meva àvia Carmeta resava demanant una bona mort, i la va tenir. He sentit molta gent que, quan parlen del seu propi final ajunten quatre desitjos: haver viscut en plenitud, no patir, marxar envoltats dels teus i morir a casa. Aquests dies he viscut la mort del pare i només tres setmanes després ens ha deixat la mare. Dol sobre dol. És cert que han tingut una llarga vida i en plenitud, que han marxat en pau i els hem pogut acompanyar, però a la vista d’aquestes dues tristes experiències modifico per a mi el quart dels desitjos: no se m’acut millor lloc per a deixar aquest món que l’Hospital Santa Caterina. Hem viscut dos cops en un mes com en aquest centre públic sumen al seu servei sanitari un eficaç protocol d’acompanyament als darrers moments de la vida i als seus acompanyants, en una habitació ben atesa i sense pressa.

Quan es mor un ésser estimat, un cop et sobreposes al moment, es posa en marxa un procés que començarà per fer trucades a la parentela, interrompent la seva vida quotidiana amb la trista notícia. I trucar a la companyia d’assegurances i aviat reunir-se amb la funerària (que bé treballa la gent de Mémora). Cremació o enterrament? Cerimònia laica o religiosa? I redactar unes paraules per al recordatori i el text de l’esquela, escollir fèretre i flors. I decidir si hi ha vetlla i a on. I avisar tothom de les hores. I a l’església, amb missa o només un respons? I qui parlarà? I no oblidar-se que caldrà alimentar-se i tenir temps per a la higiene.

En això de les cerimònies de comiat hem guanyat molt en els últims temps, es fan actes molt bonics, tant laics com religiosos. I l’escalf de la gent que t’acompanya, que és un gran consol. I, finalment, el desplaçament al cementiri amb els més íntims. És allà que acomiadarem les despulles de qui tant hem estimat, amb la concurrència d’uns treballadors eficaços que fan la seva feina amb una comprensible despreocupació rutinària mentre tu vius un moment d’alta intensitat emocional. Allà, davant del nínxol obert em va venir al cap que Verdaguer escriu a Canigó: «L’enterrador compleix amb son ofici. Pel pobre Tallaferro, quin suplici!» i també que Sagarra descriu «la mort, com una feina de cada dia. Mig de tristesa, mig d’alegria».

I després, a poc a poc, quan tothom anirà marxant a la seva vida quotidiana, començar el dol. Després vindrà tot el tema de la paperassa. Segur que descansen en pau. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint