Un pastor per als temps difícils

Han passat dos anys des que el papa Francesc va confiar la diòcesi de Girona a fra Octavi Vilà. Amb el temps, allò que per a alguns podia semblar un nomenament difícil s’ha anat convertint, per a molts, en una sorpresa positiva i fins i tot esperançadora. No arribava d’un gran despatx ni d’una carrera eclesiàstica de poder. Venia del Monestir de Poblet, del silenci, de la pregària i de la vida monàstica. I potser aquí hi ha precisament la clau del seu episcopat. En un temps en què tot corre, Girona ha rebut un bisbe amb una forta capacitat d’escolta. Un home acostumat abans a discernir que a manar, abans a pregar que a parlar. I això, encara que alguns no ho percebin immediatament, acaba deixant petjada.

Passar de monjo a bisbe no és fàcil. Governar una diòcesi extensa, amb un clergat envellit, moltes parròquies i problemes acumulats durant anys, exigeix un esforç immens. I és aquí on cal valorar fra Octavi Vilà: en la seva capacitat d’assumir una responsabilitat enorme sense deixar de ser ell mateix. La pregària continua essent el seu centre. I això es nota. Es nota en el to serè, en la manera de parlar, en les decisions prudents i en la voluntat de crear comunió. Girona potser necessitava precisament això: no només estructura, sinó un estil pastoral marcat per la proximitat i la cura de les persones.

També és just reconèixer que s’ha sabut envoltar. El consell de preveres, la presència de capellans joves i els equips de treball mostren una manera de governar menys personalista i més compartida. Avui l’Església necessita escolta, corresponsabilitat i humilitat.

Naturalment, els reptes continuen sent grans. La reorganització de parròquies, la manca de vocacions, la gestió del patrimoni o la necessitat d’estructures administratives més modernes i eficients demanen temps i decisions. Però també aquí es percep una voluntat clara de fer les coses bé, amb transparència i criteris professionals, cercant els millors assessoraments per al bon funcionament de la diòcesi.

Hi ha bisbes que administren. D’altres que governen. I n’hi ha alguns que, senzillament, ajuden a tornar a posar Crist al centre. Potser el gran valor de fra Octavi és aquest: recordar, amb la seva manera de ser, que l’Església no viu només d’organització, sinó sobretot d’esperit, pregària i esperança. En una societat cansada de soroll, tenir un bisbe així és gairebé un signe providencial. I potser sí que, discretament, Girona està vivint un temps on la serenor i la confiança tornen a tenir espai en la vida de l’Església.

Subscriu-te per seguir llegint