No totes serem com Demi Moore

No totes podem ser com Demi Moore. Encara més, moltes no ho volen pas. N’hi va haver prou amb una imatge d’ella a la catifa vermella de Canes per llegir titulars amb «els braços espectaculars de Demi», «increïble per a la seva edat» o «impressionant» la seva figura. I aquí comença el problema.

Una cosa és Demi Moore. Una altra cosa, el que els mitjans hi projecten. No conec la seva vida ni la de tantes famoses fotografiades perquè estan primes o perquè «vencen els signes de l’edat». No sé si tenen sarcopènia o osteoporosi, si estan en menopausa, si entrenen, què mengen, els seus tractaments o quina relació mantenen amb el cos. (Intueixo que en algunes, no gaire bona). Però sí que cansa que les converteixin en un cànon i una estètica d’èxit. Fins i tot en un prototip de classe social privilegiada, perquè aconsegueixen aturar el temps sobre elles. Com si fos dolent no estar prima en extrem. Com si fos dolent envellir i fer anys, quan és un èxit de vida.

Moltes dones de la meva generació vam créixer sota el terror de l’anorèxia i de la bulímia. Després d’uns anys en què el feminisme va reprendre el discurs centrat en la salut i en el nostre benestar, torna aquell passat tan tèrbol. Competint les unes contra les altres, mentre la indústria va fent caixa creant inseguretats del no-res.

No totes podem ser Demi Moore. Entre altres coses perquè el més normal no és ser Demi Moore a seixanta anys. És com quan es diu de Jennifer Lopez: «És que s’escarrassa al gimnàs». Bé, no ho dubto pas, però tampoc dubto que pugui fer-ho perquè la seva vida li ho permet. Perquè no passa vuit o deu hores asseguda davant un ordinador. Perquè potser no acaba la jornada i es posa a netejar una casa, tenir cura de familiars o encadenar dobles jornades.

Cuidar-se requereix temps, descans, diners, accés sanitari, estabilitat emocional i energia mental. Tant em fan les arrugues i els cabells blancs. M’importa no tenir osteoporosi, arribar a la vellesa (si hi arribo) podent anar al lavabo tota sola, dutxar-me, llevar-me o vestir-me. En definitiva, tenir autonomia. Hem de centrar-nos a tenir bona salut i els mitjans perquè totes en puguin tenir.

M’amoïna més que una dona pugui accedir a una bona atenció mèdica, a un diagnòstic a temps o a una vida amb menys dolor que encoratjar una indústria obsessionada a fer de nosaltres un experiment. M’encanta el rostre de Susan Sarandon, el cos de Kate Winslet o els cabells blancs de la reina Letícia. M’encanta veure dones grans amb vambes. I m’irrita que les critiquin.

Per sort, a moltes de nosaltres aquestes imatges ens grinyolen, ens remouen i ens fan estar en alerta. Sabent que no hi caurem. Però quins models donen a les adolescents d’avui. Tant de bo no creixin creient que el valor d’una dona és semblar eternament jove o prima. Tant de bo no heretin la por d’un cos que canvia amb el temps. La veritable conquesta no és aparentar-ne 30 a seixanta anys. La veritable conquesta és arribar a seixanta anys vives, sanes, autònomes i en pau amb el nostre cos. I això, tot i que alguns titulars no ho entenguin, també és bellesa.

Subscriu-te per seguir llegint