Xuixos i "dulsses"

La Carme era única. Soc conscient que, de la mateixa manera que hi ha molta gent que li tenia un sincer i profund carinyu, també hi ha molta gent que no la podia ni veure. Jo soc de les primeres, i també soc de les que penso que no sempre cal parlar bé dels morts. Puc entendre que la Carme generés animadversió: era fàcil topar-hi, perquè era intensa, feia les coses a la seva manera i esperava que a tothom li semblessin bé tal i com les havia fet. Però ella i jo sempre ens vam caure bé, i sempre em va tractar amb aquell afecte generós que prodigava.

De petita, anava de tant en tant amb la baba a la Granja Mora, a fer un suís. Em fascinava aquell local tan atapeït, i aquell senyor i aquella senyora tan grossos que hi havia rere el taulell i que tractaven a tothom amb tanta cordialitat. Però vaig començar-hi a tenir una relació més de tu a tu quan vaig entrar a treballar al Diari: la Carme era una gran generadora de notícies per a la secció de Fets i Gent. Ella de seguida va ubicar aquella jove periodista inexperta: jo era la neta de l’Agustina. Es va acostumar a demanar per mi quan trucava al Diari per informar d’alguna cosa: «Anna, vine, que tinc una notícia per a vosaltres». I jo anava a la Granja Mora i ella m’explicava el què fos: que volia recuperar les catifes de flors al Barri Vell, que havia «aparegut misteriosament» una placa al carrer explicant que feia 50 anys que allà hi havia nascut ella («és una il·lusió que tenia, i m’he decidit a fer-ho», va dir-me), que tenia una nova idea per als gegants de la ciutat, que havia escrit un altre llibre, que volia que li publiquéssim un article d’opinió. El que fos. I, moltes d’aquestes vegades que anava a la Granja Mora, tornava a la redacció amb una safata plena de xuixos o d’alguna altra dulça: «De part d’en Raimon i meva, per als periodistes, que us ho mereixeu», em deia.

La Granja va tancar i jo vaig plegar del Diari, però de tant en tant encara ens parlàvem a través del Facebook o d’algun whatsapp. Quan es va morir en Raimon vaig témer que ella hi aniria tot darrere: ja no quedava res que la retingués aquí. S’ha esperat vuit anys, encara.

Alguna vegada havia pensat que la Carme, que tantes necrològiques havia escrit i publicat, hauria deixat feta la seva. Que hi parlaria de la seva infància, de la Granja Mora, del barri vell, de la Girona que tant estimava. De la processó i els manaies, dels gegants, de les catifes de corpus. Dels seus pares i d’en Raimon, de què per fi els podria tornar abraçar.

Espero que, allà on hagis anat, t’hagin rebut amb xuixos i dulsses, Carme: tu també t’ho mereixes.

Subscriu-te per seguir llegint