En el cara o creu

Explicàvem en aquestes mateixes ratlles fa una setmana com n’era de complicada la lliga, que encara ho és més, si un hi posa de la seva part. Que ahir el Girona FC arribés a la darrera jornada amb un cara o creu aterridor, no és només qüestió de la mala ratxa dels darrers partits. És per moltes coses més.

Potser seria bo recordar que aquest any el primer davanter centre titular va ser Miovski, que després de desesperar tothom l’any passat, a la tercera jornada de l’actual curs ja era de tornada a Escòcia. Una tercera jornada que ja tampoc varen viure ni Krejci, ni Yangel Herrera, dos dels pals de paller de l’equip per Míchel. Varen marxar dos titularíssims i el pitjor, sense relleu ni pel central, ni pel migcampista. Ja s’espavilarà l’entrenador.

Aquesta temporada, també s’ha hagut d’aguantar a Asprilla, amb un rendiment nefast durant un any i mig, fins que va marxar per Nadal. I el més greu encara, es va mantenir un porter que es va negar a jugar en la primera volta i que va protagonitzar un vodevil indigne pel club a l’hora de la seva sortida.

I n’hi ha que no han marxat, però com si ho haguessin fet. Van de Beek ha jugat quaranta-tres minuts en tot el curs i Abel Ruiz, que l’any passat també havia desesperat tothom, no ha arribat als dos-cents en tot un any. I varen costar molts diners.

Aquesta també ha estat una campanya d’entrades fraudulentes. La més clara Bryan Gil, que després d’haver-ne pagat deu milions el passat estiu, acaba el curs amb vint-i-nou partits disputats, però sense haver marcat cap gol i amb  la rematada de cap del Metropolitano que ja l’acompanyarà per sempre.

Ounahi ha estat l’home clau uns quants partits, però es va fitxar un jugador que a banda d’arribar tard, se sabia que marxaria força jornades a la Copa Àfrica. No sembla la millor inversió futbolística per l’equip, però segurament que sí pel negoci.

I si bé semblava fa unes setmanes que s’havia revertit la nefasta primera part de la lliga, el fet és que els pobres sis punts dels darrers vint-i-quatre disputats (o tres de vint-i-un) havien tornat a encallar la situació. Casualitats o no, la ratxa ha coincidit amb el moment en el qual es va lesionar Vanat. Absent l’ucraïnès, l’equip ha perdut gol i només el sempre etern Stuani ha mantingut la flama viva, per molt que Míchel hagi fet altres proves amb Echeverri, Lemar o Tsygankov. No amb Abel, que no hi era.

I si això fos tot, es podria pensar que només hi ha un problema al camp, però cal recordar que el passat mes d’octubre havia de començar la segona fase de les obres de la ciutat esportiva. Que té nom comercial, però ni els vuit camps previstos, ni cap instal·lació pels futbolistes que no siguin barracons.

De la mateixa manera, preguntar pel projecte del Montilivi renovat o, en el seu defecte, del nou camp que l’hauria de substituir és poc menys que un expedient X. Pilota endavant, que a les oficines hi ha molta feina, però poca transparència.

Com a exemple, en el seu moment el director general Ignasi Mas Bagà va «organitzar-se» una entrevista de bany i massatge, just el mateix dia que el Col·legi de Periodistes donava al club la Mosca Borda, per la seva poca disposició a donar i facilitar informació a la premsa. Des del club es va córrer a dir que havia estat una coincidència, però curiosament, des d’aleshores i parlem del mes d’octubre, el mateix Mas Bagà, no ha fet cap altra entrevista amb ningú.

De la mateixa manera, aquests darrers dies es pot haver trobat a faltar algun missatge de la propietat per esperonar-ho tot plegat. Però tots muts, no fos que algú demanés responsabilitats.

El que sí que ha fet el club ha estat, en la setmana més important, crítica i crucial dels darrers anys, una campanya que supera el ridícul. Sota la idea d’engalanem la ciutat, es va anunciar dimarts que el mateix Girona FC relegaria cent banderoles a cent socis. Cent!!!

Cent en una ciutat de cent mil habitants i per una afició que té catorze mil localitats per omplir a l’estadi. No varen tenir vergonya quan es varen estalviar una bona campanya d’imatge i orgull gironí l’any de la Champions i no n’han tingut ara.

I així s’ha arribat al darrer dia, i així ha acabat la història. Míchel deixa l’equip on el va trobar, amb un munt de bons records, però amb aquesta amargor final. Però tranquils que ningú en tindrà la culpa i ningú se’n farà responsable.

Subscriu-te per seguir llegint