Una final i massa silencis al Girona

Escric a poques hores d’anar cap a Montilivi per viure el desenllaç de la temporada. Nerviós, perquè vull que el Girona es quedi a Primera. Però també convençut que, si no ho fa, no es podrà dir que el futbol hagi estat injust amb Guardiola, Cárcel, Geli, Míchel i companyia.

Si el Girona ha guanyat l’Elx, avui m’aixecaré content després d’una altra nit d’emocions. Una més, en un estadi que em porta com a primer record un Girona-Gimnàstica Iberiana, un 5-1 de l’any 1982, a Regional Preferent. Però tant si avui som a Primera com si som a Segona, la sensació que les coses no es fan bé continuarà sent exactament la mateixa. Només cal veure aquesta setmana. Tothom amagat, amb el cap sota l’ala. Ni la propietat, ni el president, ni el director general han obert la boca. Amb el que li agrada a Marcelo Claure, per exemple, ensenyar-nos com n’és de maco anar a la zona noble del Bernabéu, i aquests dies no ha piulat res. El City suposo que està per altres coses, les que importen de debò, que avui toca acomiadar amb honors el Pep.

Una temporada que va començar amb un nyap tan gran com aquesta, i no cal ara recordar la política de fitxatges ni com es van malbaratar les primeres jornades, només podia acabar així, amb l’equip amb l’aigua al coll i jugant-s’ho tot a l’última jornada. I encara sort que ha quedat aquesta última bala, i ves a saber si l’haurem aprofitat després d’haver-ne deixat passar tantes. Però ja no és només això. Algun dia algú sortirà a explicar què pensen fer amb Montilivi i el nou estadi, o quan es completarà la Ciutat Esportiva? Perquè guanyar l’Elx pot salvar una temporada, i tant de bo. Però no pot tapar tot un club.