Quaranta anys del Fons Català de Cooperació

L’any 1981 a Justícia i Pau vam començar la campanya del «0,7%, una qüestió de justícia», que consistia a fer pressió política a l’Estat espanyol perquè complís els seus compromisos de destinar com a mínim el 0,7% del producte interior brut a l’ajuda dels països empobrits, al mateix temps que es procurava sensibilitzar la ciutadania.

Un bon dia vam anar a Arbúcies a presentar la campanya en un acte públic, i al final de l’acte s’aixecà l’alcalde d’aleshores, Jaume Soler, i va dir més o menys aquestes paraules: «Aquesta campanya ja no sols és la campanya de Justícia i Pau, sinó que és també la campanya del nostre consistori que la farem extensible a tota la població i destinarem immediatament el 0,3% del pressupost aquesta gran causa. Perquè tenim un deure polític d’educació sobretot en valors humans vers la ciutadania».

Aquest petit gran fet va portar entitats de base i ajuntaments a impulsar, de manera conjunta, la campanya als municipis, animant-los també a fer el mateix dins dels seus consistoris. Més endavant, quan altres municipis s’hi van sumar, vam fer una reunió al poble de Salt, en la qual es va decidir enviar una carta al president de la Generalitat, animant-lo a crear l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. També vam decidir fer una assemblea més àmplia a Arbúcies i, quan ja hi havia un nombre suficient d’ajuntaments adherits, es va celebrar l’assemblea constituent a Salt, elegint com a president del Fons l’alcalde de Salt, Salvador Sunyer. Així naixia l’embrió del que avui és el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

El Fons va néixer de persones i col·lectius de base plurals juntament amb els ajuntaments, i durant un temps va tenir una composició mixta; amb els anys, però, ha quedat únicament municipalista. Malgrat les limitacions que pugui tenir, és una eina extraordinària per treballar la cooperació internacional descentralitzada i per continuar lluitant per un nou ordre internacional just.

La campanya va continuar, i l’any 1994 es van organitzar acampades populars a tot Espanya (més de seixanta tendes al Parc Central de Girona). I ara, on som? Què fem? És com si se’ns hagués mullat la pólvora. La lluita contra la pobresa -l’empobriment- és necessàriament la lluita contra la riquesa desigual, injusta i depredadora. La solidaritat internacional no només ha d’augmentar, sinó que ha de millorar.

Quan arribin les eleccions, ens demanaran el vot; i nosaltres, què els demanarem? On trobarem, en els programes electorals, el compromís de lluita contra les desigualtats socials i pels drets humans per a tothom? El FCCD, igual que els agermanaments solidaris, és una de les poques vies en què la solidaritat circula en doble sentit i en què ambdues parts poden enriquir-se. Entesa des d’aquesta perspectiva, sobretot, ens obliga a vincular-nos amb coherència a accions solidàries de canvi estructural i global.

En aquests moments tan difícils, quan l’1% de la població té el que l’altre 99% necessita, urgeix unir-nos i no mirar cap a un altre costat. Hem demostrat que grups diversos amb pensaments semblants, connectats, som capaços de mobilitzar-nos de manera significativa. Però alerta: cal no abaixar la guàrdia i pensar en més col·laboració mútua, més comunicació i més debats entre els grups de base i els municipis, posant l’accent en l’educació política. Com que ni el sistema educatiu ni els mitjans de comunicació ajuden a crear un pensament crític entre la ciutadania, cal continuar com mai, en peu de lluita per les causes pendents i obertes.