Recordant Carme Ribas i Mora

Quan vaig arribar a Girona l’any 2001, governaven Jordi Pujol a la Generalitat i Quim Nadal a l’Ajuntament. Venia de Buenos Aires empès per l’exili econòmic i la necessitat de reinventar-me. Durant mesos vaig sobreviure amb visat de turista fins a convertir-me, inevitablement, en un immigrant sense papers. Van ser anys difícils, sostinguts gràcies a la solidaritat de molta gent que em va donar un cop de mà en una ciutat que aleshores semblava tranquil·la, neta i gairebé massa silenciosa per a algú criat en el soroll del carrer Corrientes.

Vaig viure primer en cases prestades, després en habitacions compartides, fins que vaig arribar al barri de Vista Alegre gràcies a la generositat de Carmelina Cardona i la seva família. Allà vaig conèixer músics, poetes i personatges inoblidables de la cultura catalana. Al bar “El Límite”, frontera simbòlica entre Girona i Salt, vaig compartir nits i cançons amb Adrià Puntí, mentre l’advocat Tià Salellas calmava les meves pors constants a una deportació que semblava possible en qualsevol moment. Tres anys vaig viure sense papers fins a la regularització impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Però entre tots els rostres d’aquella Girona de començaments de segle, cap no va quedar tan unit a la meva memòria com el de Carme Ribas i Mora, la meva veïna de Vista Alegre. Parlàvem de balcó a balcó, com a les antigues comunitats on tothom acaba formant part d’una mateixa família. Una altra veïna, Dolors Roca i Vigas, va ser qui ens va presentar. De vegades acompanyava la Carme a prendre un suís a la Granja Mora, on de tant en tant apareixia l’alcalde Nadal, i ella aprofitava qualsevol conversa per parlar-me de la història de Girona, de les tradicions catalanes i d’aquella memòria popular que no surt als llibres oficials.

La Carme es va alegrar profundament quan va néixer el meu fill Ernest. Ens va obrir moltes vegades la porta de casa seva i va compartir amb nosaltres relats, llibres i afectes. També ens va unir una tristesa comuna: haver acompanyat els nostres pares en el dolorós camí de l’Alzheimer. Els seus llibres dedicats van viatjar amb mi a cada mudança, sempre guardats a part, entre les coses que mai no es podien perdre. I els seus obituaris, que llegia religiosament als diaris, em van ensenyar una Girona íntima i desconeguda, feta de petites vides i memòries silencioses.

Amb els anys, la mort del seu germà Raimon i el desgast de l’edat la van portar al Patronat de la Santa Creu. Vam parlar diverses vegades per telèfon. Jo prometia visitar-la i ella mai no oblidava preguntar pel meu fill, que avui ja té gairebé vint anys. Aquella visita va quedar pendent per sempre.

Avui entenc que Carme Ribas i Mora no va ser només una veïna. Va ser una de les persones que em van ensenyar a sentir Girona com una llar. Ella estimava profundament aquesta ciutat i, sense proposar-s’ho, em va ensenyar a estimar-la també a mi.