Inculturació

El papa Lleó XIV, en el seu missatge als participants del Congrés Teològic Pastoral celebrat a la Ciutat de Mèxic del 24 al 26 de febrer, al santuari de Guadalupe, va parlar del camí de la inculturació, entesa positivament com el procés mitjançant el qual una persona, un grup o fins i tot un missatge (religiós, educatiu o social) s’integra dins una cultura concreta assumint-ne els codis, valors i formes d’expressió, sense perdre necessàriament la pròpia identitat. S’oposa a l’aculturització, que seria el procés d’haver-se d’adaptar a una cultura diferent imposada, amb pèrdua parcial de la pròpia, i pressuposa l’enculturació, el procés pel qual les persones aprenem la cultura en què vivim i hi contribuïm.

El fet és interessantíssim perquè l’Església, malauradament, sovint ha imposat la seva cultura llatina arreu (Àfrica, Orient, Amèrica...), trepitjant de forma colonitzadora les cultures pròpies de cada comunitat. Si el missatge cristià es pot expressar dins de cada cultura concreta, assumint-ne els elements compatibles i, alhora, transformant-los des de dins, això implica l’ús de les llengües locals i de les normes socials, l’adaptació de la litúrgia, la integració de símbols culturals aliens, les maneres de comportar-se i fins i tot les creences. Es tracta d’«encarnar» el missatge cristià en cada cultura, cosa que els bisbes, aterrats amb paracaigudes des de qui sap on, ho hauran d’aprendre. Inculturar el missatge cristià a Catalunya, per exemple, vol dir expressar-lo en la llengua pròpia, celebrar les seves festivitats cristianes i respectar les cíviques (Carnestoltes, per exemple) com a acceptació dels nostres costums socials. L’Església catalana, si vol ser una Església compromesa amb la seva terra i la seva gent, ho haurà de tenir en compte en la catequesi, en l’ensenyament, en les celebracions litúrgiques, en la predicació, en el nomenament de bisbes, en l’acollida dels nouvinguts, en els pronunciaments de la jerarquia a favor dels més necessitats i denunciant les injustícies...

La inculturació, deia el papa, «és la manera com Déu mateix s’ha manifestat i ens ha ofert la salvació», perquè no ha volgut «revelar-se com una entitat abstracta, ni com una veritat imposada des de fora, sinó entrant gradualment en la història i en diàleg amb la llibertat humana..., assumint la nostra condició». I continuava: «El camí que Déu ha recorregut, entrant amb respecte i amor en la història concreta dels pobles, implica abraçar les llengües, els símbols, les maneres de pensar, sentir i expressar-se de tots els pobles...». En definitiva, una inculturació que reconeix el Regne de Déu ja present en cada cultura, però «alhora, purifica i eleva els seus valors autèntics, alliberant-los de tot allò que els enfosqueix o els desfigura».

A casa nostra tenim fet un llarg camí d’inculturació de la fe en la història de Catalunya. El mes de desembre celebràvem els 40 anys de la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya on els bisbes catalans assumien la catalanitat de l’Església i la vinculació entre cristianisme i identitat nacional; val la pena rellegir aquest document, perquè assenyala el camí que ha de prosseguir l’Església Catalana també avui: inculturació amb una catequesi en català i del tot humanitzadora. Perquè la inculturació no és només un estratègia eficaç per fer més entenedor el missatge de l’Evangeli, sinó també una mostra de solidaritat amb les angoixes i les esperances de cada poble on es proclama la Bona Notícia de llibertat (Lc 4,16-21). Proposar la inculturació és reconèixer que totes les cultures mereixen la mateixa consideració i que només la manca de respecte als Drets Humans podria marcar la diferència.

El proper dia 10-VI el papa Lleó XIV inaugurarà la Torre de Jesús de la basílica de la Sagrada Família, en el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. L’arquitecte mateix és un exponent de la inculturació de la fe en la seva obra. Tant de bo la seva visita esperoni la tasca per apropar l’Evangeli a la gent en la Catalunya esperançada d’avui. El papa vindrà després d’haver viatjat a Mònaco el març i a l’Àfrica l’abril, concretament a Algèria (d’origen àrab-berber, amb 44 milions d’habitants, el 90% de religió islàmica), Camerun (més de 30 milions d’ànimes, amb 45% de cristians, dividits entre catòlics i protestants, un 25% de seguidors de l’islam, i un bon percentatge d’animistes), Angola (32 milions d’habitants, majoritàriament cristians, amb un 48% de catòlics i un 38% de protestants, i la resta amb religions indígenes) i Guinea Equatorial (d’encara no 2 milions d’habitants, dels quals el catolicisme -més del 80%- és predominant). Arreu ha deixat dit que la guerra s’oposa al missatge de Jesús, encara que no hagi agradat al president Trump.

La problemàtica de portar la inculturació en aquests països, respectant les tradicions, és totalment oposat al desafiament alemany sobre el camí sinodal (Synodaler Weg) iniciat el 2019 i culminat a finals del passat gener amb la celebració de la Sisena i última Conferència Sinodal, on es van aprovar els estatuts d’una nova Conferència Sinodal, òrgan que pretén marcar el futur del govern i l’orientació doctrinal i pastoral de l’Església Catòlica alemanya: 81 membres repartits en tres blocs de 27 integrants cadascun: el dels bisbes titulars, el dels representants laics del Comitè Central dels Catòlics alemanys (ZdK), d’orientació progressista, i un tercer grup escollit segons criteris de gènere i joventut. El papa, davant del dilema d’acceptar o refusar la configuració de l’Església Alemanya del Synodaler Weg, haurà de triar el camí de la inculturació. No fer-ho, per al ZdK, seria ignorar d’on venim, qui som i on anem. Perquè el Camí Sinodal és una via espiritual i evangelitzadora acceptada per la majoria (prop de 20 milions de catòlics, un 23/24% de la població) o una lluita de poder que pretén reconfigurar l’Església alemanya com una mena de Parlament amb capacitat per legislar lliurement sobre doctrina i moral?