Cara a cara

A la taula del costat, un home diu a una dona:

-Tinguem una conversa civilitzada.

Ho diu amb una serenor assajada, com si hagués arribat a aquell instant després de diversos intents fallits en altres bars, en altres taules, amb altres dones. La frase cau entre tots dos com un tovalló doblegat amb cura i odi.

La dona no respon de seguida. Remena el cafè amb un gest antic, gairebé litúrgic, tot i que fa estona que el sucre s’ha dissolt. Potser espera que també es dissolgui la frase, que perdi la forma, que es torni irreconeixible. Però no: continua allà, intacta, com una d’aquelles bombes que no esclaten en caure i que els artificiers desactiven. Què és una conversa civilitzada?, sembla preguntar-se. Una en què no es crida? Una en què no es diu la veritat? Una en què cadascú fa veure que l’altre no és qui és?

L’home hi insisteix, ara amb el gest. S’inclina lleugerament cap endavant, com si aquell desplaçament d’uns quants centímetres els hagués d’acostar a un territori comú. Hi ha, en aquella inclinació, alguna cosa de conquesta i alguna cosa de rendició. Potser no són conceptes incompatibles. He assistit moltes vegades a aquesta escena. Canvien els rostres, canvien les estovalles, canvia fins i tot la temperatura, però la frase és sempre la mateixa. Com si existís un manual invisible d’urgències sentimentals en el primer capítol del qual es recomanés, davant el desastre imminent, apel·lar a la civilització, igual que qui invoca un déu menor.

La dona finalment alça la vista. No sembla enfadada, cosa que resulta més inquietant. Diu alguna cosa que no arribo a sentir, i l’home assenteix amb una rapidesa excessiva, com si acceptés per endavant qualsevol condició. Em pregunto si un diàleg civilitzat no deu ser, en el fons, aquell en què un dels dos renuncia a tenir raó perquè l’altre no se’n vagi. Pago sense pressa. En aixecar-me, els observo de reüll. Continuen allà, cara a cara, sostinguts per una frase que potser no significa res, o potser ho significa tot: el desig desesperat que el llenguatge aconsegueixi, per una vegada, arreglar allò que el mateix llenguatge ha fet malbé.