Un tal Andrés

Kimberly no mereixia morir en una plaça de Figueres, el seu agressor, un tal Andrés, no havia d’haver trepitjat una catifa vermella que es trobà sota els seus peus i que el portà fins a la víctima perquè la pogués matar com qui mata una mosca, i, si bé sempre hi haurà homes sense cap denúncia per maltractament i considerats bones persones pels seus veïns que mataran la parella –l’imprevisible ens mira de reüll mentre afila la navalla–, el cas de la Kimberly clama el cel. L’alcalde de Figueres i la consellera d’Igualtat han manifestat que «alguna cosa ha fallat», no, no ha fallat cap cosa, ha fallat la cosa, el sistema, un sistema impregnat d’estultícia, apatia i incompetència, però sobretot de teologia, una doctrina que a pesar que la gent no acudeixi a missa és una espelma encesa durant la nit en totes les llars. M’explico –i no és la primera vegada que en parlo en aquest espai–, el relat del sistema judicial/penitenciari està convençut que la persona està formada per una part espiritual o ànima i una part corporal, la funció de la qual és permetre que l’ànima es manifesti, això sí, d’una manera barroera, com és de barroera la nostra existència terrenal. El que acabo de dir, si no heu estat beneïts pel do de la fe, ho trobareu anacrònic i surrealista, com em sembla a mi, però continuo, quan algú comet un acte execrable es parla d’ell com a persona dolenta, malvada, i és així, penseu en el patiment, en el mal que provoca un assassí, i per aquesta raó el qualificatiu de malvat és el que correspon.

Però quan es té com a referent la ciència, com hauria de ser l’opinió d’un metge forense, d’un psiquiatre o psicòleg, un criminalista, les paraules dolent o malvat grinyolen, i per què? Perquè la ciència és materialista, la ciència no contempla la transcendència, ni contempla l’existència d’una part immaterial, o ànima, la ciència contempla el comportament humà des d’un punt de vista biològic, i la pregunta és: la biologia per si mateixa és bona o dolenta? La biologia és com és, és el resultat de la nostra genètica i de la manera com les circumstàncies de la nostra vida hagin pogut influir en els gens. I ara una qüestió crucial: tenim llibertat d’elecció? La resposta al meu entendre és sí i no, no tenim llibertat plena, la tindríem si fóssim àngels, esperits purs, sense condicionants, sense perjudicis, sense el pes d’un llegat mil·lenari, i com que no som angelets, malgrat que la justícia sí que ho cregui, tenim la llibertat que ens permet el nostre cervell en les decisions del dia a dia, una llibertat més aviat exigua, tot sigui dit.

Les presons són plenes de persones que el seu cervell els ha apuntat una elecció equivocada, desastrosa per ells, però sobretot per les víctimes, la seva manera de ser no dona per més, no dona per ser empàtics, per ser prudents, pacients i assenyats. Si el sistema judicial/penitenciari apostés més per la ciència i menys per la teologia, arribaria a la conclusió que les presons no haurien d’estar per castigar ni per rehabilitar, sinó per protegir les persones que es troben fora de la presó, el pres hauria d’escoltar: no et tanquem perquè siguis mala persona, ni perquè et rehabilitis o et redimeixis, perquè sabem que és impossible, si escarmentes ens donarem per ben pagats, tampoc et tanquem perquè qui la fa la paga, sinó perquè no facis mal a ningú més. El tal Andrés no hauria d’haver mort Kimberly perquè no hauria d’haver sortit del jutjat de guàrdia en llibertat, hauria d’haver sortit emmanillat dins un furgó dels mossos. Tenim una legislació que mira de no fer enfadar els delinqüents i poc considerada amb les seves víctimes.

Subscriu-te per seguir llegint