La fe de l’altre

Hi ha moltes maneres de viure, sentir o patir la religió catòlica. Des de l’asfíxia d’una educació dogmàtica fins a la fascinació per la teologia de l’alliberament. Des del fàstic per la complicitat amb els casos de pederàstia fins al respecte pels qui s’arremanguen als barris. Des del menyspreu per l’opulència, la hipocresia, el masclisme i el cilici fins a l’admiració pels qui s’entossudeixen a construir refugis als marges. Fins i tot es pot percebre com una moda i empatxar-se d’encreuaments, hàbits, coloms i més iconografia religiosa com succeeix en els concerts de Rosalía.

Totes aquestes maneres i moltes més de viure el catolicisme s’escamotegen amb interessada reincidència als musulmans. Es pren una visió essencialista, simplista –si no manipulada– de l’Alcorà i es neguen les múltiples escoles d’interpretació del text. S’esborra el pluralisme intern de l’islam per crear una imatge immobilista i amenaçant. Fins a considerar-lo «incompatible amb la democràcia i els drets humans», com afirma l’historiador Fernando Bravo López a En casa ajena (Edicions Bellaterra, 2012). Com si tot musulmà amagués un possible terrorista a dins seu. Tan absurd com considerar tots els catòlics a imatge i semblança dels episodis més tremends de l’Antic Testament, aquells en què abunden matances, violacions salvatges i fins i tot genocidis a la Terra Promesa.

Si admetem que la creu pot ser portada com a símbol de tradició, pobresa, orgull, compromís, talismà, submissió o pertinença, també hauríem d’acceptar els múltiples significats que pot adquirir el hijab. Pot ser la peça de la submissió o de l’elecció, del compromís religiós o de la rebel·lia. No és el mateix la dona obligada a portar-lo a l’Iran que la jove que es cobreix com a resposta a la islamofòbia. Una reivindicació en la línia d’aquell black is beautiful (el negre és bonic) dels moviments de drets civils als EUA enfront del racisme. Serveix com a referència l’enquesta recent de l’Institut Francès d’Opinió Pública (IFOP), que assenyala que una de cada dues dones d’entre 18 i 24 anys fa servir el vel, tres vegades més que el 2003. Únicament un 2% afirma que es tapa «sota la pressió directa dels familiars».

«És lliure una dona amb vel?», es preguntava el filòsof Santiago Alba Rico en un article a El País sobre l’ús del mocador als instituts. «Jo no defensaria l’ús conjuntural del vel en nom de la llibertat religiosa sinó en nom del laïcisme i del dret a l’educació, que és el dret a la rebel·lió i a la transformació personal», afirmava en el text. També podríem fer-nos una altra pregunta: és lliure una societat que menysprea les dones amb vel? Recentment, una parella va ser detinguda a Manresa per haver pegat a unes quantes dones musulmanes. Els cops de puny van arribar després d’insultar-les perquè portaven el hijab. Quanta diferència estem disposats a acceptar als nostres carrers? Quanta «prioritat nacional» pot ser corejada sense enverinar-nos d’odi?