La reserva moral del PSOE

Les enquestes electorals que predeien els resultats de les eleccions andaluses han fallat estrepitosament com acostuma a passar i ja no és un titular a les notícies. El més destacat era la preocupació per si el PP de Juanma Moreno revalidaria la majoria absoluta, un afany volgut a fi de no dependre de Vox, de l’extrema dreta.

Molts sondejos apostaven per una baixada de Vox, un desinflament (deien), un fet que possibilitava la majoria absoluta del PP. Es van equivocar. Igualment, no van donar gens d’importància a Endavant Andalusia, que en les últimes votacions només en van treure 2 i ara 8. Rufián es va emocionar, volia ser el seu xicot per formar la coalició d’esquerres, un intent fallit. Tindrà difícil trobar xicotes perquè és militant d’ERC, un partit independentista que pacta, això sí, amb els que no ho són. Política!

El PP amb 53 escons supera amb 25 parlamentaris al PSOE, que n’ha obtingut 28. Molta és la distància. Algunes enquestes apuntaven que VOX es desinflava, que no entusiasma com abans, però això no s’ha notat atès que ha guanyat un parlamentari més i en té ara 15. Al PSOE li auguraven un gran esfondrament fins i tot un va escriure hecatombe, una estossinada de la qual no en sortiria ni sa ni estalvi P. Sánchez arrossegant amb la caiguda al PSOE; la sociologia electoral ha demostrat tenir bon nas per equivocar-se igual que també el té P. Sánchez elegint els candidats per les autonòmiques.

Alguns preveien que si el PSOE arribava als 25 escons tindria molta sort; tanmateix, el que no sabia del tot cert la premsa és que la gran patacada arribaria amb una informació sobre la vida secreta de José Luis Rodríguez Zapatero (Z.P.) que qüestiona la seva integritat i posa en perill la reserva espiritual del PSOE per ell representada i exhibida amb orgull.

Hem de recordar que en els set anys que ZP va ser president d’Espanya en el seu govern no hi va haver cap cas de corrupció, diametralment diferent del que li ha passat a P. Sánchez. Per a alguns socialistes tan desanimats pel que els hi ha passat, ho comparen amb el cop rebut per molts catalans quan es destapà l’afer de la deixa de l’avi de Jordi Pujol.

El resultat andalús va provocar que alguns, com havien escrit en altres ocasions, proclamessin que era el gran fracàs del PSOE i el fi definitiu de Pedro Sánchez, l’estocada última, quan van analitzar els resultats victoriosos del PP en les diferents eleccions autonòmiques i l’auge de Vox. De moment sembla que el president, Juanma Moreno, vol prescindir de Vox i alguna veu s’ha sentit en el sentit que el PSOE el deixarà governar si no accepta l’extrema dreta, però Feijóo no vol rebre suport del PSOE, en realitat el que vol del PSOE és que buidin la Moncloa, i per aquesta raó anima al president andalús a prescindir dels socialistes per no crear confusió.

El PSOE suma un fracàs polític més i com que P. Sánchez governa sense preguntar a les bases, com si el PSOE fos un partit qualsevol, mancat de democràcia interna. Ha governat de forma triomfalista i antipàtica, de manera personalista en un partit que sempre havia fet gala d’una pràctica democràtica irreprotxable. Fins sembla que s’ha desempallegat de ministres situant-los en les autonomies en posició de candidat perdedor i sense futur; indiscutiblement molta part de culpa és seva, el problema pel PSOE és trobar recanvi i ara que en Zapatero està molt tocat, és més difícil.

La gran patacada moral a l’actual president del govern li ha vingut de la pròpia família, dels ministres que seuen en el banc dels acusats, però la més dolorosa i tràgica li ha arribat de l’expresident del govern, líder del PSOE, de Zapatero, que pel que se sap fins ara s’ha comportat com un pare consentit que ho ha permès tot a les seves filles.

Ara es qüestiona la integritat moral de Z.P.; un servidor ha escrit en el Diari de Girona que ell era un possible relleu admirable a la figura descolorida de P. Sánchez. He mantingut la hipòtesi que si aquest es veia acorralat per la corrupció del PSOE i del clos familiar, podia pel bé del partit plegar i deixar pas a un nou candidat que podria haver traduït en un vell candidat impol·lut i amb experiència de govern, com en Z.P.

El retorn de Z.P. em semblava una possibilitat. Un amic que no estava d’acord amb la meva teoria de què ell era el guàrdia de les essències pures del PSOE, m’ha fet arribar un missatge que vaig escriure l’abril del 2025, en el mur d’internet: «Les filles de Z., desencantades del món, i de tendència, obscurament, gòtica, ja apuntaven que amb el pas del temps s’integrarien en el capitalisme salvatge i un cop allà a dalt estarien encantades en l’optimisme del dòlar». L’any passat dubtava, però, ara, Z.P. està imputat i té bloquejats els comptes bancaris; jo només havia desconfiat d’ell com un pare massa permissiu.

El 2027 serà un any electoral. La gran pregunta és si el PP tindrà prou parlamentaris o el PSOE governarà pactant amb qui sigui; sempre cal recordar que el 2016 volia pactar amb Ciutadans, el partit d’Albert Rivera.

Subscriu-te per seguir llegint