Ara treballo per a la guerra

Teníem al Barri Vell de Girona un taller de fusteria que es feia entranyable pel servei proper i artesanal; era especialista a posar una pota nova a la cadira trencada pels corcs, fer un armari per a la cuina i altres treballs així de casolans. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-1939), aquell fuster va apartar la clientela per a dedicar-se a fer maletes que li compraven els nois cridats a files per marxar cap al front de guerra; el fuster s’excusava davant del veterà client: «Deixem-nos de cadires velles, ara jo treballo per a la guerra». En un sentit ampli, tenia raó.

En aquests noranta anys transcorreguts des de llavors, el mapamundi s’ha hagut d’avergonyir incomptables vegades per causa de les guerres, que cada vegada resulten més ferotges. I continuen apareixent informacions referents a preparatius, plans i desitjos no benèfics. Els pacifistes ho tenim negre. Tothom que estima la pau no pot quedar indiferent.

Els mitjans de comunicació han publicat un possible «desplegament» de la indústria de guerra al nostre país. Sí, sí, aquí mateix. Catalunya creixeria en mil milions –diuen– si aquí es determinés una dedicació industrial adequada al treball per a la guerra. És una mena de caramel que algú comença a engrescar-s’hi: una molt seriosa institució catalana dedicada a l’economia ha obert uns ulls com unes taronges, tot pensant que les indústries de guerra produiran molta ocupació laboral.

Però resulta que no es tracta d’una creació d’un negoci de novetat, sinó d’una ampliació, perquè la fabricació d’aquesta mena d’articles ja és aquí: a cinc poblacions catalanes es fabriquen peces de tracció de vehicles blindats, es preparen proteccions per vaixells de guerra, es fabriquen vaixells de guerra inferiors a 50 metres, es fan llança-ponts per a vehicles blindats, hi ha una especialització en precisió per a armament; i en el reportatge es dibuixa un vehicle blindat que sobre el paper ja fa basarda, tot i que només és dibuixat.

S’escolten tambors llunyans (o, potser, no tan llunyans) referents al benefici econòmic que pot tenir Catalunya en aquesta «preparació». Una factoria que ara mateix treballa pistoles per a les diverses policies del país podria (podrà) ampliar el negoci i sense fer cap soroll de publicitat.

De moment aquests negocis en qüestió sempre són mal vistos pels moviments pacifistes. Hi haurà moguda. Però els negociants interessats treballaran el tema per tenir la corresponent llum verda que doni pas definitiu, ja sense la més petita vergonya. Els pacifistes ho tenim negre. La situació coincideix amb una època en què Europa, la nostra mare lloca, també desitja i s’engresca en tornar a omplir els magatzems de guerra: pobres pollets.

Hi ha uns cors i uns enteniments que mouen i remouen els conflictes armats que es van succeint en el nostre món, i tal vegada són els cors i els enteniments dels mateixos fabricants que «treballen per a la guerra» i ben lògicament, de tant en tant, han de buidar els seus magatzems. Són ells els qui treballen per a la guerra, com deia aquell fuster gironí de l’any 1936. Però la diferència és que aquell bon home només feia maletes de fusta per als soldats.

Subscriu-te per seguir llegint