Covards i hipòcrites

És hipòcrita que els partits que van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez facin ara la comèdia de dir que se senten incòmodes amb la continuïtat de la legislatura pels casos de corrupció relacionats, o presumptament relacionats, amb l’expresident Zapatero. La presumpció, l’arrogància d’haver estat dient durant aquest temps que era igual si manava el PP que el PSOE, el president Sánchez ha demostrat que no era certa. No és el mateix per als partits independentistes que mani el Partit Socialista que ho faci el Partit Popular. Especialment si el PP ve ajudat de Vox. És veritat que en la política, en la realitat de la política, hem vist aliances de tota mena i en tot moment, però no seria just dir que el president Sánchez no ha tingut una visió oberta d’Espanya, una visió favorable a la plurinacionalitat i que, per tant, ha satisfet, o pel cap baix ha satisfet d’una manera discursiva, retòrica, les aspiracions i el sentir dels partits independentistes i nacionalistes.

No és seriós que ara aquests partits es facin les estretes per casos de corrupció que acaben afectant tots els que tenen prou poder durant prou temps. El president Zapatero és un cínic, però no és l’únic que ha conegut la política catalana i espanyola. El seu problema, com sempre, ha estat donar lliçons. El seu problema no és que hagi robat, si és que ha robat, sinó les lliçons de dignitat que ens ha volgut donar presentant-se com un que vivia en un pla moral superior al nostre. El president Zapatero no viu en un pla moral superior al nostre. Tampoc no hi vivia el president Pujol, que tantes lliçons va donar-nos i aquest va ser, ben igualment, el seu principal problema, i no que tingués uns diners a Andorra. El problema de tants i tants polítics és que intenten alliçonar-nos com si fossin millors que nosaltres, i quan ens adonem que la seva naturalesa també és feble, i també té temptacions inconfessables, és quan la reacció contra ells es torna furiosa. No pel que s’han endut, sinó pel que ens van fer patir deixant-nos davant del mirall de les impureses i les imperfeccions.

Pedro Sánchez podrà esgotar la legislatura, i podrà tornar-se a presentar, i potser guanya. I no perquè no hi hagi alternativa al socialisme que representa, sinó perquè els seus adversaris són una colla de covards i d’ineptes. Els primers, els que li fan costat, que han demostrat que no entenen la dinàmica política actual, i no s’han cansat de posar pals a la roda de la governabilitat sense entendre que el seu enemic no és l’actual inquilí de la Moncloa sinó els partits de la dreta, que tenen una visió completament contrària a la que Sánchez defensa, i que tant interessa els partits que volen trobar un encaix més enllà del regionalisme. També han estat uns babaus, a més de covards, perquè no han estat capaços d’establir una estratègia intel·ligent i s’han barallat en estúpides, partidistes, petites guerres, que res no tenen a veure amb la vocació majoritària dels qui hi arriben i s’hi mantenen perquè no tenen cap altre escrúpol que aquest. Però el que resulta realment és desolador és que no tinguin el coratge polític de sortir a defensar Sánchez malgrat Zapatero, és a dir, que no tinguin una manera adulta, sòlida, sincera d’adreçar-se als seus votants per explicar-los que les coses de vegades tenen un preu, i que el preu que ha de pagar l’independentisme per no caure en la total irrellevància, es diu ara mateix Pedro Sánchez.

La dreta ha estat increïblement incompetent. A banda de viure barallada en disputes fratricides poc serioses i mesquines, l’oposició que li han fet a Sánchez no té cap mena de sentit. Aquesta brutalitat de demanar la dimissió cada dia, o amagar amb mocions de censura que saben que no poden guanyar, i de presentar el president com l’encarnació del mal a la Terra és grollera, prebèl·lica i només apta per a fanàtics, que són una minoria. Que Feijóo no sigui avui el president és un fracàs de la seva estratègia. Que Pedro Sánchez encara tingui alguna possibilitat de tornar a ser president és un fracàs d’una dreta que no sap presentar-se com a alternativa raonable i raonadora, amb un projecte per al conjunt dels espanyols, i del conjunt dels espanyols, els catalans també en formem part.

Pedro Sánchez té defectes, i l’entorn a Pedro Sánchez encara té més defectes, però tant els seus aliats com els seus opositors han demostrat una absoluta incapacitat per ser millors que tots aquests defectes. Potser la dreta, quan governi, ho fa molt millor que a l’oposició. La dreta, de fet, sempre que governa, ho fa bé, però es posa tan histèrica per recuperar el poder que costa confiar-hi quan hi aspira, encara que de la Història he après que, després, en la governança, són moderats i favorables als interessos del país.

Més de fons cal dir que no seria una mala idea que, vistes les evolucions de tots els partits, a partir d’ara la corrupció s’utilitzés d’una manera una mica menys estrident en el nostre debat públic. Un to més prudent crec que tots l’agrairíem. No hem de ser tolerants amb la corrupció, però sí comprensius amb els homes i les dones, i la nostra natura caiguda, i les nostres vides d’imperfecció. I hem de ser, també, conscients que allò que avui serveix per encendre la pila de l’adversari demà pot ser el foc que cremi els teus peus. I si això no ens duu a una certa contenció de l’artilleria contra l’altre, mai no serem creïbles, ni mai no podrem dormir tranquils.

Subscriu-te per seguir llegint