Docents: un malestar acumulat i deutes pendents

El conflicte docent no és nou ni puntual: és el resultat d’anys d’acumulació de sobrecàrrega, falta de recursos i desajustos entre allò que demana l’escola i allò que li ofereix el sistema. Les mobilitzacions actuals no responen només a la qüestió salarial, sinó a un malestar estructural que afecta la qualitat educativa i la dignitat professional del professorat. Durant dècades, el sistema educatiu ha anat incorporant canvis profunds com l’allargament de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys, la transformació curricular i l’augment exponencial de la diversitat a les aules sense reforçar prou les plantilles, la formació ni els suports especialitzats. Els conflictes de conducta a la secundària, la dimissió de moltes famílies del seu paper educatiu i la pèrdua d’autoritat han fet vessar el got. Això genera una tensió creixent en els centres que han d’atendre grups cada vegada més complexos amb ràtios elevades i recursos insuficients en el marc d’un model inclusiu que no ha sabut respondre a la complexitat social del sistema. La conseqüència és un desgast docent acumulat que ja no pot ser normalitzat. Un recent estudi, centrat en el territori, fet per Guirado i Fernández (2025) dona amb la clau d’aquest malestar.

L’origen se situa en el marc d’una crisi més àmplia dels serveis públics. Igual que en sanitat o infraestructures ferroviàries, carreteres o habitatge, l’educació pateix les tensions d’un model que no ha sabut adaptar-se al volum de demandes socials i a l’augment de necessitats específiques de l’alumnat. En aquest marc, la protesta docent apareix com una advertència: si no es corregeixen les mancances de base, la qualitat del sistema continuarà deteriorant-se.

No podem ignorar tampoc que una part de l’opinió pública interpreta les queixes com un problema conjuntural o fins i tot com una reivindicació poc justificada. Aquesta lectura, alimentada per estereotips sobre les vacances i el calendari escolar, dificulta una comprensió real del conflicte i redueix el debat a una caricatura del treball docent.

La reivindicació econòmica no és, malgrat que ho sembli, el primer motiu d’interès sinó la percepció d’abandonament institucional i la sensació que les demandes històriques han estat ignorades. A això s’hi afegeixen els dèficits en la formació inicial i permanent, la pèrdua d’autoritat i la baixa adequació metodològica a les transformacions socials de l’alumnat. Per aquest motiu, la millora del sistema ha de passar per les condicions reals de treball: la reducció de ràtios, el reforç de plantilles i altres especialistes psicosocioeducatives per atendre més i millor la diversitat sense pèrdua de qualitat educativa.

El missatge final és clar: defensar els docents no és una qüestió corporativa, sinó una aposta pel futur de la nostra societat. Per això, la resposta no pot ser cosmètica ni parcial, sinó una reforma profunda del sistema, des de la selecció dels docents i el seu empoderament, i un model inclusiu i de qualitat per a tots.

Subscriu-te per seguir llegint