El PSOE no pensa en mi

No soc ningú. Ja ho sospitava, però ara no en tinc cap dubte. Amb tots els diners que, segons es va sabent, el PSOE destinava -a més de a perseguir jutges i policies- a pagar periodistes perquè publiquessin al dictat, a mi em van oblidar completament, no em van fer arribar ni un trist sobre a canvi d’escriure que en Pedro Sánchez és molt guapo. Ara s’entenen aquells elogis desmesurats d’alguns col·legues al president pel simple fet de parlar anglès, obviant que, massa vegades, parlar idiomes només serveix per a quedar com un idiota en diverses llengües. Eren lloances de pagament, que tenen el mateix valor que el sexe de pagament i, per postres, són més cares. Jo mateix vaig haver de sortir d’alguns grups de whatsapp que al principi vaig creure innocus, quan van acabar convertint-se en un concurs de floretes a Sánchez i al seu govern. Suposo que tots els del grup cobrarien per fer-ho, allà l’únic pallús era jo.

Tampoc és que em vengui gaire car, per unes cerveses soc capaç fins d’escriure un article negant la corrupció del PSOE, dient-li intel·ligent a Zapatero i qualificant d’honrat Pedro Sánchez, ves quin un, jo. Però de franc, no, que un té la seva dignitat. Una altra cosa seria dedicar un programa diari televisiu a major glòria del govern, com saben fer amb fidelitat canina Silvia Intxaurrondo i Javier Ruiz, Déu n’hi do quins matins els de TVE, pagar a aquests dos ha de costar una fortuna, no tothom és capaç de dedicar-se en cos i ànima a llepar els peus del poder, tot el que cobrin s’ho guanyen amb escreix. No aspiro a tant, però puc comprometre’m a escriure un article setmanal parlant meravelles del vestit que fa servir Pedro Sánchez o recordant com d’enamorat està de la seva senyora. Segur que podem arribar a un acord.

No és només que no m’hagin untat, és que ni tan sols he rebut una trucada advertint-me que si tornava a criticar el govern difondrien els meus draps bruts, i no serà que no en tinguin per triar. Si no volen comprar-me, almenys facin-me xantatge, amb això em conformo, el que vull és que em tinguin en compte com als altres. És cert que vaig ser convidat fa anys a l’estrena de Sánchez a Catalunya, al Liceu amb 400 catalans més, però és que després del soporífer acte no va haver-hi piscolabis, una cosa és que em vengui barat i l’altra és pensar que em conformo que m’incloguin en una imaginària llista de catalans importants, això no alimenta. Un parell de croquetes és el mínim si pretenen que em vengui.

El més a prop que vaig estar de vendre’m va ser durant el procés. Em va citar un socialista per a preguntar-me si volia exercir de tertulià en una nova televisió.

Cada partit pot incloure-hi un participant, i nosaltres hem pensat en tu.

- En mi? Miri que si se’m gira la truita, em ficaré amb el PSC i amb el PSOE.

- És igual, respectem la llibertat d’expressió- va respondre, imagino que encreuant els dits per darrere.

Hi vaig anar, em vaig entrevistar amb l’amo de la cadena, em va convidar a cafè, em va dir què esperava de mi, les hores que hauria de dedicar-hi, i que -això sí- hauria de pagar-me jo mateix el transport entre Girona i Barcelona però que per això que em remuneraria esplèndidament. Després d’uns segons, va dir l’esplèndida xifra: «100 euros». Em vaig acomiadar, li vaig assegurar que m’ho pensaria i mai més va saber de mi. Aleshores 100 euros em van semblar poc, però ara agrairia que algú a Ferraz me’ls oferís, no pels diners, per sentir-me periodista de debò.

Aquell dia em veia per fi com un periodista comprat -o venut, depèn des d’on es miri-, després que hagués perdut l’oportunitat anys enrere. Si durant el procés hagués estat una mica espavilat, ara estaria col·locat a la Generalitat, en alguna emissora o en una televisió, com tants col·legues d’aquell temps que encara hi són, cobrant bons sous. En feia prou de dir maco al Vivales -vull dir a en Puigdemont, ja comencem malament-, repetir com un lloro el que deia el govern i penjar-me un llaç groc a la solapa. És a dir, el que estic disposat a fer ara pel PSOE, canviant el llaç per una rosa. A veure si em llegeixen i m’envien ni que sigui una joia de les que guardava Zapatero. Un altre paio honrat, per descomptat.

Subscriu-te per seguir llegint