La desacomplexada dreta espanyola

Els més joves no ho recordaran, però hi va haver una època en què dirigents del PP s’escandalitzaven per alguns excessos verbals del seu partit, fins a l’extrem que Miguel Ángel Rodríguez (MAR) -qui ho diria en els temps actuals!- va haver de dimitir de portaveu del Govern de José María Aznar, dos anys després d’haver accedit al càrrec, per la seva incontinència verbal. Aznar, segons la versió oficial, va atendre la petició d’alguns ministres, i també dels seus socis parlamentaris de CiU, de destituir-lo per la mala imatge que donava de l’Executiu. A MAR, sempre li ha encantat ficar-se en vespers (ja ho feia en el govern de Castella i lleó, abans d’anar a la Moncloa), però res a veure, ni de bon tros, amb la seva fatxenderia d’aquests últims anys, a la Comunitat de Madrid, com a ventríloc d’Isabel Díaz Ayuso.

El detonant de la seva sortida va ser per unes declaracions d’Esperanza Aguirre, que assegurava que l’assignatura de llengua castellana s’ensenyava en català a Catalunya. Pujol va recriminar a la ministra, i Rodríguez va revifar la polèmica en donar suport a Aguirre, assegurant que Pujol repartia «carnets de catalanitat i ara permisos per parlar». També havia fet un comentari masclista amb motiu del divuitè aniversari de la Constitució: «Si fos dona, es vestiria de llarg i si fos noi aniria a votar». Davant d’aquest panorama, Aznar va decidir canviar radicalment el perfil del portaveu del Govern, designant per ocupar el càrrec a una persona amable i dialogant com Josep Piqué, que també era ministre d’Indústria. Eren altres temps.

Quan va dimitir Miguel Ángel Rodríguez, Aznar encara no havia desacomplexat a la dreta espanyola. Això vindria a la segona legislatura (2000/04), amb la majoria absoluta, després d’una retirada a les casernes d’hivern amb la mort de Francisco Franco. Durant anys, semblava que els franquistes s’havien fet fonedissos. En les primeres eleccions democràtiques (1977), l’Alianza Popular de Fraga Iribarne tan sols va obtenir 16 diputats, mentre les diferents candidatures falangistes i nostàlgiques del règim no van entrar a les Corts. Pitjor va ser el 1979: Alianza Popular va baixar fins als 10 diputats, mentre Fuerza Nueva, amb Blas Piñar, en va obtenir un. L’aclaparadora victòria del PSOE el 1982 (202 diputats) va mantenir abaltida tant la dreta espanyola com els més nostàlgics del règim, tot i que ja s’havien carregat a la UCD, la dreta més homologable a Europa que ha tingut Espanya en tota la seva història.

Amb la majoria absoluta de l’any 2000, Aznar es treu la careta, reorganitza ideològicament la dreta i fomenta l’Espanya radial. Aquí, canvia tot. És llavors quan crea la FAES (any 2002), el laboratori d’idees que marca les pautes d’actuació del PP i de la dreta en general. És també a la segona legislatura quan el ministre de Foment, Rafael Arias-Salgado, dissenya un pla per concentrar les inversions públiques a dos-cents quilòmetres a la rodona de Madrid i un AVE amb totes les línies connectades amb la capital d’Espanya. Si hi afegim que el PP no va digerir mai la derrota electoral de 2004, després dels atemptats de l’11-M, comencem a entendre l’actual escenari, en el qual ja no saps distingir on està la frontera entre el PP i Vox.

I aquell PP, que va forçar la dimissió de Miguel Ángel Rodríguez per uns excessos, que ara serien cosa d’aprenents, no només dona suport i subvenciona, des dels seus governs autonòmics i municipals, a agitadors ultres com Vito Quiles, sinó que aplaudeix que aquest personatge assetgi públicament a la dona del president del Govern. O veus com Florentino Pérez diu tranquil·lament que «l’ajuntament i la Comunitat han de fer-nos una normativa perquè puguem fer els concerts (al Santiago Bernabéu)» i l’endemà Isabel Díaz Ayuso diu «sí, Bwana». I tant és que Feijóo s’oposi a apujar el salari mínim o que es comprometi a elevar la despesa en defensa al 5% del PIB, que vol dir que s’haurà de retallar en sanitat i serveis socials. O la gestió de Carlos Mazón amb la dana de València, o les errades en els cribratges del càncer de mama a Andalusia, els focs a Castella i Lleó després d’haver retallat un 90% la despesa en prevenció d’incendis o que el president de Canàries, Fernando Clavijo, deliri amb les rates nedadores. O la corrupció. És igual, res els penalitza. Se senten poderosos. Tenen del seu costat bona part de la judicatura i la majoria dels mitjans de comunicació. Veurem fins on serà capaç d’arribar la dreta espanyola quan torni a la Moncloa de la mà de Feijóo i Abascal.

Subscriu-te per seguir llegint