L’encíclica de Lleó XIV

«Aquest no és un Papa qualsevol», em deia un metge dimarts passat. I, certament, és així. Lleó XIV, amb la seva primera encíclica, Magnifica humanitas (Magnífica humanitat) irromp en el debat global sobre la intel·ligència artificial i ho fa amb una tesi nítida: la persona està abans que l’algoritme i per damunt del mateix. La carta situa la mal anomenada «intel·ligència artificial» no com un oracle inapel·lable ni com un enemic apocalíptic, sinó com una eina potent al servei dels humans que exigeix límits, transparència i una brúixola ètica ancorada en la dignitat inviolable de cada ésser humà. El to és pastoral, evidentment, però l’abast és polític i cultural: demana regulació internacional, salvaguardes laborals i educatives, i una ecologia del temps que retorni a la societat ritmes de silenci i llocs de trobada davant de la hiperconnexió. Res més lluny de la necessitat humana.

L’enfocament doctrinal beu de la tradició social de l’Església: Lleó XIV enllaça explícitament amb Rerum novarum del seu antecessor Lleó XIII, així com de l’actualització que van fer-ne els successors d’aquest pontífex davant cada qüestió social de l’època que els tocà viure. Si aquella va abordar la industrialització, Magnifica humanitas es deté en l’automatització intel·ligent, la desinformació algorítmica i la intermediació tecnològica de la vida. El fil conductor és la primacia de la persona i el bé comú davant d’un determinisme tecnocràtic que, adverteix, tendeix a confondre l’eficient amb el veritable i el rendible amb el just, quan no és així. El text articula quatre fronts, essent la primera la veritat pública: alerta sobre l’erosió de la confiança a causa de deepfakes, càmeres d’eco i sistemes de recomanació opacs. El Papa reclama corresponsabilitat a les plataformes i mitjans -controls de veracitat, traçabilitat de continguts sintètics, auditories independents- i alhora convoca els ciutadans a cultivar hàbits de verificació i conversa civil, lluny de la delegació acrítica en «el que digui el sistema», creient en la seva bondat a ulls clucs.

En segon lloc, la feina i l’economia: l’encíclica evita el catastrofisme, però exigeix polítiques que posin l’ocupació digna al centre de la transició. Parla de participació dels treballadors en les decisions d’automatització, protecció social en els desplaçaments, formació contínua i repartiment equitatiu dels guanys de productivitat. Subratlla que «l’estalvi de temps» no pot convertir-se en «descart de persones». El tercer front és l’educació i la cultura, doncs més enllà d’ensenyar a usar eines, el Papa proposa formar criteri per comprendre els seus límits i biaixos, i per mantenir el valor de la creativitat i la responsabilitat personal. Aquí hi entra una imatge poderosa: el «dejuni tecnològic» -pauses voluntàries i periodificades- com a medicina social davant la saturació informativa i la dependència d’estímuls.

La quarta part tracta de drets i regulació: Lleó XIV recolza normes globals que assegurin privacitat, no discriminació algorítmica, explicabilitat de decisions automatitzades i prohibicions clares en àmbits de risc (vigilància massiva invasiva, armes autònomes letals, puntuació social). A la indústria li demana «humilitat epistèmica»: reconèixer les zones d’incertesa i evitar el màrqueting que sobreestima les capacitats i oculta riscos. En el pla intern eclesial, l’encíclica suggereix criteris per a l’ús de la IA en la vida pastoral i acadèmica: dona suport a la investigació i la traducció, però rebutja la substitució de l’escolta, el discerniment i l’acompanyament humà. L’espiritualitat no queda al marge: recorda que l’oració, el silenci i la relació interpersonal són «tecnologies del cor» insubstituïbles per a una vida plena. L’estil combina cites bíbliques i referències a diagnòstics contemporanis, amb un llenguatge accessible que evita el tecnicisme sense simplificar en excés. L’encíclica no pretén resoldre debats científics, sinó fixar un horitzó antropològic i ètic des del qual mesurar polítiques públiques i decisions empresarials. En aquesta clau, el document pot ser llegit com una crida a reordenar prioritats: innovació sí, però amb frens i contrapès; eficiència, sí, però subordinada a la justícia; connectivitat, sí, però sense sacrificar el temps humà profund; aquell que es retroba amb un mateix.

Per al tauler internacional, Magnifica humanitas arriba en un moment en què governs i empreses competeixen per les regles del joc. Això s’observa en el si de la Unió Europea: vol regular, però no sap com. L’encíclica ofereix munició moral a aquells que reclamen transparència, avaluació d’impacte i mecanismes de rendició de comptes. Per a l’opinió pública, deixa dos consells pràctics: no delegar el judici personal en caixes negres i preservar espais de comunitat no mediats per pantalles. La conclusió no és un no a la IA, sinó un sí a la humanitat: que la tècnica segueixi les persones i no a l’inrevés. Amb aquesta brúixola, Lleó XIV obre el seu pontificat marcant agenda més enllà dels murs del Vaticà, convidant creients i no-creients a un pacte civilitzatori on la dada no eclipsi el rostre. Per a tots aquells que estem preocupats per l’ús de l’anomenada «intel·ligència artificial», com és el cas d’un servidor, la seva encíclica es converteix en un far d’esperança.

Subscriu-te per seguir llegint