Quotes o mèrit?

Fa anys que treballo amb equips on el talent no té gènere. I precisament per això em costa entendre per què encara hi ha qui creu que les dones necessiten quotes per arribar on mereixen ser.

En els darrers anys, la recerca de la igualtat efectiva entre homes i dones ha impulsat mesures com les anomenades «llistes cremallera», que alternen candidats per sexe. L’objectiu és clar: garantir presència equilibrada. Però la pregunta que cal fer-se és si aquest mecanisme contribueix realment a la igualtat… o si, en alguns casos, pot generar l’efecte contrari. Perquè la igualtat no és només una qüestió de resultats, sinó també de principis.

Quan l’accés a determinats llocs ve condicionat per quotes, es corre el risc de desplaçar el focus del mèrit cap a la condició. I això pot acabar generant un dubte injust sobre les persones que hi accedeixen: hi són per la seva capacitat o per complir un criteri preestablert? Aquest dubte, encara que sigui infundat, no ajuda.

I aquest article no és, ni de lluny, una crítica a les dones. És exactament el contrari: és una defensa clara del seu talent i de la seva capacitat. Ho dic des de l’experiència directa, del dia a dia a les meves empreses, on treballo amb dones preparades, solvents i amb criteri propi, que no necessiten cap quota per demostrar el que valen.

Especialment per a moltes dones altament preparades que han demostrat sobradament la seva vàlua i que no necessiten cap mecanisme corrector per competir en igualtat de condicions.

La meritocràcia, entesa com la valoració del talent, l’esforç i la preparació, hauria de ser el principi rector de qualsevol sistema que aspiri a l’excel·lència i a la justícia. Això no significa ignorar desigualtats reals, sinó abordar-les allà on es produeixen: en l’accés a oportunitats, en la conciliació o en determinades barreres estructurals.

Però un cop garantides aquestes condicions, la selecció hauria de respondre únicament a criteris de capacitat.

La igualtat efectiva no es construeix només equilibrant percentatges, sinó assegurant que tothom pugui arribar-hi en igualtat de condicions. I això exigeix polítiques profundes, no només correctius formals.

Potser ha arribat el moment de revisar si determinades mesures, nascudes amb la millor de les intencions, continuen sent útils o si cal evolucionar cap a models que confiïn més plenament en el talent individual, independentment del gènere.

Perquè la igualtat no es decreta. Es demostra. I el talent, quan és real, no necessita quotes, només oportunitats.

Subscriu-te per seguir llegint