Un racó a totes les cases

Se suposa que hauria d’escriure sobre la presumpta trama de corrupció i tràfic d’influències liderada per l’expresident i gurú del pensament i la moral progressistes, José Luis Rodríguez Zapatero. Però no. També es podria suposar que hauria d’enllaçar frases sobre el perfil de Pedro Sánchez. Sobre com n’és, de dicotòmic: o sabia que Ábalos, Santos Cerdán i Zapatero no són de fiar, i en aquest cas ell tampoc no ho seria. O no sabia que s’allitava amb el seu enemic i, per tant, s’obren dubtes sobre la seva capacitat per exercir un càrrec. Sigui quin sigui el supòsit, la cosa pinta malament i és una bomba H per a la confiança i la il·lusió de la ciutadania. Podria haver escrit sobre això. Podria, però no.

Avui escric sobre una cosa més prosaica: el racó que existeix a totes les cases i on trobem objectes situats al purgatori del «ni tant ni tan poc». Ni són prou importants per tenir un lloc propi ni mereixen ser llençats perquè un petit, petitíssim lligam emocional ens hi uneix. Fa uns dies, posseïda per l’esperit de Marie Kondo i perquè vaig patir una lleugera crisi d’ansietat, em va agafar per ordenar a fons els armaris de la roba i la cuina. I allà, en un petit espai sobre el taulell, hi havia la capsa i, just al costat, una guardiola amb la quantitat milionària d’uns tres euros en monedes d’un i dos cèntims. La guardiola és, en realitat, un pot d’olives que els meus fills van folrar amb cartolina verda quan no aixecaven dos pams de terra. «Diners per viatjar i comprar coses que ens agraden» és el lema que hi van escriure. Té tant de valor emocional que la salvaria en un incendi.

A la capsa hi vaig trobar un val per bescanviar per productes de neteja, que va caducar fa quatre anys. Em va recordar aquella versió de mi en què creia que estalviar i fer la cistella de la compra no era un oxímoron. Hi havia un anell mig rovellat amb el lema «Amigues per sempre». Un regal de col·legues durant un viatge d’estiu. Vaig visualitzar les anades a la platja només amb un pareo, les bicis i les marxes. Quina època, aquella en què no sabia que la crema solar era la meva millor aliada. Una nota: «La frase de la pàgina 84 em recorda a nosaltres», i va tornar la imatge d’ell regalant-me un llibre, però quin llibre era? Maleïda memòria! I una foto en què aparec vestida per anar a una festa i en la qual peso quinze quilos menys. Que maca, penso. I penso, també, com en som, d’idiotes, per no apreciar que avui som en el nostre millor moment. Hi ha unes claus de la mida d’una ungla. Són d’un diari perdut. El que donaria per rellegir les bogeries adolescents. I un posagots que avui no sé què significa, però que segur que ahir va significar molt.

Arribo a la conclusió que tots tenim un racó a casa nostra i, també, dins nostre. Un cúmul de records i emocions, no sempre bones, que mantenim perquè creiem que alguna cosa ens hi uneix. Potser no és així i el més saludable és llençar-les al cubell de les escombraries i deixar pas al que és nou. Som-hi.

Subscriu-te per seguir llegint