El record d’una amiga

La mort d’una amiga no és mai una notícia qualsevol. Hi ha persones que, quan marxen, deixen un silenci especial. Un buit que no es pot omplir amb paraules de circumstància. La setmana passada ens va deixar la Maria Carme Ribes i Mora, filla d’en Joan i la Pilar, germana d’en Raimon, una família molt coneguda de Girona vinculada durant molts anys a la Granja Mora. La Maria Carme era una persona propera i participativa, molt vinculada a la vida popular de la ciutat. Havia col·laborat en diferents activitats, festes i trobades, sempre amb discreció i amb aquella manera de fer senzilla que sovint és la que acaba deixant més record. Era coneguda per molta gent i formava part d’aquella Girona de tracte humà, de converses pausades i de relacions fetes al llarg dels anys.

A la Granja Mora tenia una manera molt personal d’atendre la gent. Sovint sonava la sardana Girona m’enamora, interpretada pel grup gironí Terra Endins. Però si veia entrar algun client habitual, de seguida canviava la música i buscava aquella cançó que sabia que li agradava. Tenia detalls així. També li agradava recomanar allò que hi havia per esmorzar, i més d’una vegada comentava amb orgull: «Avui en Raimon ha acabat de fer unes torradetes de Santa Teresa boníssimes». Eren petits gestos, però són precisament aquests records senzills els que queden més gravats.

Per a molts de nosaltres no era només una coneguda, sinó una amiga. D’aquelles amistats que no necessiten grans paraules ni presències constants, però que hi són. Les amistats que es mantenen amb naturalitat, amb afecte i amb la confiança que dona el pas del temps.

La vida ja no és igual després de la mort d’un amic o d’una amiga. Hi ha absències que alteren la quotidianitat més íntima. De cop, sabem que ja no hi haurà certes trobades improvisades, ni converses compartides, ni records evocats entre somriures. Amb la mort desapareix també una part del nostre propi passat, perquè els amics són testimonis silenciosos de la nostra vida i de moltes etapes viscudes. Potser una de les coses més difícils del dol és acceptar que les persones que estimem també poden marxar. Sabem que la vida és fràgil, però mai no acabem d’estar preparats per perdre algú amb qui hem compartit moments, vivències i complicitats.

Vivim en un món que sovint vol passar pàgina massa ràpidament. Però el dol necessita temps. Necessita silencis, records i aquella tristesa serena que acompanya els comiats. Hi ha persones que, sense ocupar grans titulars ni grans responsabilitats, formen part de la memòria personal de molta gent. La Maria Carme deixa precisament aquest record: el d’una persona afable, senzilla i propera. I enmig de la tristesa queda també l’agraïment d’haver compartit un tros de camí amb ella.

Descansa en la pau del Senyor, estimada Maria Carme.

Subscriu-te per seguir llegint