Un sopar de gala a Montilivi

L’altre dia, que em va semblar sentir que es jugava un partit de futbol d’aquells de cara o creu, vaig decidir aparcar la tele a casa i sortir a provar un nou restaurant. Vestida amb les meves millors gales, vaig pujar, pujar i pujar fins arribar a les portes del restaurant Montilivi, casualment, a tocar de l’estadi.

Un cop a dalt, després de gairebé fer el cim, em va sorprendre que ningú m’esperés a la porta amb un còctel de benvinguda d’obsequi i un tovalló amb gust de llimona per eixugar-me la suor. Devien estar ocupats. I és que a les portes, centenars de persones feien cua per entrar. «No deuen tenir reserva», vaig pensar, reafirmant que l’excursió havia valgut la pena. Hi havia arribat a cegues, sense llegir cap ressenya, amb els ulls nets i el paladar a punt. Al hall, em van escorcollar. «Carai, quin nivell, aquí com a mínim hi està sopant el president de la Generalitat». La veritat és que, des de fora, els cotxes aparcats feien posar els pèls de punta. El més d’estar per casa devia ser un Range Rover. «Sort que he pujat a peu», vaig pensar.

Un cop dins, per no semblar que no sortia mai de casa, em vaig posar a la cua, que desembocava en una espècie de contenidor. «Els aperitius es deuen servir aquí», em vaig dir. La cua es feia cada vegada més curta i, un cop allà, cara a cara amb el sommelier, em va cantar la carta de begudes: «Ja no ens queden aigües, només Aquarius o Fanta». Sort que havia arribat una hora abans. «Els turistes, que sopen a les sis». Aquell experiment, però, tenia un no sé què que em semblava divertit. Em van oferir un entrepà per anar fent boca. La varietat, però, feia goig: tres de freds i tres de «calents». Em vaig decantar per un de botifarra, deixant-me sorprendre. L’estil era minimalista, amb una mica més d’una salsitxa cuita el dia abans pel sol. «Quina innovació». Tiquet mitjà: 10 euros.

Subscriu-te per seguir llegint