Divendres amb Pedro Sánchez

Vaig rebre fa uns dies una invitació per anar divendres al migdia a la presentació del pla d’acció cultural a l’exterior del govern espanyol. La invitació, que rebia com a representant del meu sector professional en el teixit associatiu, procedia del servei de protocol de La Moncloa, advertint que a l’acte hi participaria el mateix president del govern, Pedro Sánchez. Tres dies abans, l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu del PSOE buscant proves a Ferraz 70 del finançament i participació del partit a possibles adversaris polítics, va agafar Sánchez a Roma entrevistant-se amb el Sant Pare. A la seva compareixença la cara pagava, semblava commocionat per aquesta adversitat. Havia aconseguit dissimular-ho la setmana anterior amb el cas Zapatero.

Però ara ja no. He escrit en altres ocasions que el personatge ja té una dimensió literària indiscutible. Encaixant els cops per continuar endavant com si res. És un gran professional, el millor de tots.

Per tant, vaig acceptar. Volia veure amb els meus propis ulls tota la gestualitat i com actuava, quin Pedro Sánchez em trobava. Evidentment també perquè avui ho volia explicar a tots vostès. Vaig arribar amb temps a la seu de l’Institut Cervantes al carrer Alcalà, 49, cantonada Barquillo. A pocs metres del naixement de la Gran Via. Davant mateix del Círculo de Bellas Artes i de l’antiga seu de la Generalitat a Madrid (per cert, dècades abans Secretaria General del Movimiento). Edifici neoclàssic rematat per unes cariàtides a l’entrada que fan de columnes. La planta baixa és l’ostentós pati d’operacions del que fou Banco Español del Río de la Plata i després seu del Banc Central que el va absorbir als anys cinquanta. Fa patxoca.

Em trobo amb en Dani Duch, qui fou cap de fotografia del Diari de Girona de jovenet, avui a La Vanguardia. En Dani es mou amb llibertat i soltesa per tot el recinte, cap escorta presidencial li diu res. A Madrid tant Sánchez com abans Rajoy i altres polítics li solen enviar una mirada de complicitat. És un digne successor del que feia Pablo García Cortés, Pablito, que s’integrava absolutament al paisatge de la situació que assolia condició institucional. Tinc una anècdota definitiva d’en Dani d’un dia que fotografiava Sánchez a la Moncloa per a una entrevista que li feia el director del diari, Jordi Juan. L’escena era a la cuina de la seva residència. Un moment distès quan el periodista li pregunta al president en què consisteixen les diferents acreditacions que li han anat penjant al coll. «Ésta es para el recinto de Moncloa —li senyala Sánchez—, ésta otra para llegar a la residencia, la llevan todos menos yo porque vivo aquí... y tampoco la lleva Dani, que entra, sale y hace lo que le da la gana».

En aquest punt arriba Pedro Sánchez escortat pels ministres Urtasun i Albares. Sóc a quarta fila i el puc veure una bona estona de reüll mentre segueix l’acte. Quan puja al faristol confirmo la primera impressió observada en entrar. Porta el vestit cenyit, com sol acostumar, fet molt característic a Madrid: una talla menys del recomanable. També combina el to blau de la jaqueta i la camisa amb la corbata verda, tema que a mi em tira una mica enrere. Però sembla fresc com una rosa, com relaxat després de dormir com d’una tirada. Com si ja hagués pres alguna decisió de futur —una especulació personal— respecte a les passes que vol fer en aquest darrer any de la legislatura. I que aquesta decisió l’hagués portat a eliminar d’una tacada l’ansietat i commoció que aparentava dilluns al matí.

Hem vist sovint la capacitat camaleònica que el porta a canvis ràpids de discurs i de rictus. Un matí de febrer del 2024 va convidar a prendre cafè una dotzena de persones del sector audiovisual. Al taxi, camí de Moncloa, escoltava una terrible sessió de control parlamentària. Li deien de tot a ell i família, em va semblar que arribaria tocat. Tres quarts d’hora després seia al sofà com si vingués de jugar a tennis, dutxar-se i esmorzar. Encantador, ni una arruga, ni una cana. Vaig pensar que, a diferència d’altres predecessors, l’exercici del poder no l’estava consumint personalment. Però dos mesos després es prenia un cap de setmana de reflexió per si plegava o no per les incidències judicials de la seva dona. La cara ja era una altra, desgastat, marcant tots els ossos del rostre. «Resistiré, siempre lo hago», recordo que ens va dir a la ràdio el 2015 un dia que l’entrevistàrem quan mesos després de la seva primera elecció ja volien desempallegar-se d’ell els barons del PSOE que l’havien triat com a masover del partit. I ho ha fet, almenys fins ara.

Subscriu-te per seguir llegint