L'última xocolata al Cisne

Avui tanca El Cisne i, amb això, se’n va una altra part d’aquell Platja d’Aro que em va enamorar quan era petit. Ja no podem anar ni al Magic Park, ni als magatzems Valls, ni a comprar aquelles hamburgueses exquisides de can Martí Coll. Ni a can Pericay, ni al Lloverons ni, per descomptat, a l’Avinguda i a l’Ivan. Tampoc a llogar pel·lícules, ni a comprar diaris, llibres o revistes a can Viader. Ja no hi ha rastre del Columbus o l’Aromar, al passeig. De moment aguanten els PP’s, el Llevant, el Sant Lluís... i el mar, les roques i el Cavall Bernat.

Al Cisne hi anàvem els diumenges a la tarda a berenar, de tardor a primavera. De camí a Platja d’Aro, al cotxe sonava en Puyal narrant la jornada. Pujàvem a casa i tot seguit queia un biquini amb un Cacaolat. Abans, calia anar a veure els quadros a l’Avinguda i agafar el programa de mà. Amb la panxa plena, una volta a can Valls i, si ens havíem portat bé, potser un parell de fitxes als autos de xoc del Magic Park. A l’estiu, al Cisne hi arribava l’hora del bisbalenc, d’algun esmorzar o d’algun berenar. Els últims anys, en un moment o altre, s’hi havia d’anar a fer una xocolata calenta amb melindros. Si no recordo malament, l’última tassa va ser per Carnaval.

Platja d’Aro perd un referent, un indret que era punt de trobada, des de feia gairebé setanta anys, per a vilatans i visitants. Potser d’aquí uns mesos hi obriran una franquícia més, de moda o de restauració. Un establiment nou, modern, impecable, potser fins i tot bonic. Però ja no serà el Cisne.

És curiós com, tot i això, malgrat el record d’uns temps que ja no tornaran, ens mantenim aferrats al que encara queda. A un refugi, a un paradís, a un lloc on el temps passa més a poc a poc i les nits es fan matins.

Subscriu-te per seguir llegint