En Tià i l’herència dels homes bons

Hi ha persones que deixen petjada sense necessitat d’imposar-se. Homes que, quan marxen, no només deixen silenci, sinó una manera d’entendre la vida que continua viva en els qui els han conegut. En Sebastià Salellas, en Tià, era un d’aquests homes.

Costa trobar algú que en parlés malament. I encara costa més trobar algú que pogués dir que no era conseqüent. Perquè en Tià vivia tal com pensava i defensava allò que creia amb una coherència poc habitual. Sense màscares. Sense dobles discursos. Amb aquella franquesa empordanesa que alguns podien trobar incòmoda, però que sempre naixia d’una honestedat radical.

Advocat dels humils, defensor de causes difícils, activista, creient a la seva manera, home compromès amb els drets humans, amb la justícia social i amb la dignitat de les persones. Era capaç de discutir amb passió sobre política, dret o religió, però darrere aquella barba imponent i aquell aire revolucionari hi havia una sensibilitat humana immensa.

El funeral a Sant Josep va retratar perfectament qui era. Hi havia de tot i hi cabia tothom: advocats, cristians, militants, periodistes, jutges, amics, gent senzilla, persones que havia ajudat. Aquella barreja només la generen les persones autèntiques. Els homes que no viuen per quedar bé, sinó per ser fidels a ells mateixos.

I si una cosa emociona especialment és veure com els fills han estat fets de la mateixa pasta. En Lluc, des de l’alcaldia de Girona, i en Benet, des del món jurídic, han heretat alguna cosa més valuosa que un cognom: han heretat una manera de mirar el món. Humanitat, compromís, intel·ligència i coherència.

En Benet Salellas és avui un jurista respectat i reconegut per molts magistrats i professionals del dret. Però més enllà del prestigi professional, hi ha una continuïtat moral i humana que impressiona. I en Lluc, amb el seu tarannà proper i sensible, també reflecteix aquesta educació basada en els valors i en el compromís amb la societat.

Crec sincerament que, des del lloc on sigui, en Tià deu sentir un profund orgull dels seus fills. Perquè el millor llegat d’una persona no són els discursos ni els càrrecs, sinó allò que deixa sembrat en els altres.

Vivim temps en què la coherència escasseja, en què sovint es premia més l’aparença que la veritat. Per això figures com la d’en Tià Salellas encara creixen amb el temps. Perquè hi ha homes que, fins i tot després de morts, continuen donant lliçons de dignitat.

I aquesta és, segurament, la petjada més difícil d’aconseguir.

Subscriu-te per seguir llegint