Montjuïc: 20 anys de memòria recuperada

Com he expressat alguna vegada, haver tornat al Castell de Montjuïc, propiciant el retrobament dels veïns que hi vam viure en temps difícils per a tots i en condicions, que avui qualificaríem com a inhumanes, ha estat com un miracle. La idea proposada per l’alcaldessa Anna Pagans, de salvaguardar la memòria dels que vam fer del Montjuïc del barraquisme el nostre poble, va ser un repte que va acabar, afortunadament, plasmat al llibre conegut amb el títol de Montjuïc, la història d’un poble. I en aquest ja llarg període hem recordat històries, hem compartit vivències i sentiments, hem rigut i hem plorat. El temps no passa en va, i molts dels que ens van acompanyar des de la primera trobada, el setembre del 2005, ja no estan entre nosaltres. La llista dels qui ens han deixat definitivament és llarga, però la seva memòria i el seu record seguiran vius en un raconet del nostre cor, mentre la humil llum nascuda i conservada pels que acudim aquí, any rere any, es mantingui com a agraïment als seus esforços i sacrificis per millorar les seves vides i les de les seves famílies.

En temps de pocs drets i molt silenci obligat, els nostres avis i pares, des del Castell de Montjuïc, van ser exemples de solidaritat activa, de treball, de valentia i generositat, malgrat les circumstàncies difícils i adverses que els va tocar viure. Però els seus sacrificis i penalitats no van caure en sac foradat. Avui vivim en una societat més oberta, més lliure i integradora, malgrat tots els problemes i deficiències que sempre puguin existir, i per a la solució dels quals tots hem de contribuir. Si alguna cosa vam aprendre al Montjuïc del barraquisme va ser que amb esforç, col·laboració, treball i sacrifici el futur millora, i que millorant-nos a nosaltres també contribuïm a fer millor la nostra pròpia ciutat, la nostra societat i el nostre món. I que consti que la pobresa no va ser, ni mai ha de ser, un fre sinó un al·licient més per canviar i millorar el nostre món. Ser pobre ni és un pecat, ni una vergonya, però tampoc no és una excusa per aïllar-nos i quedar paralitzats davant els problemes.

No ignoro que encara hi ha persones que s’avergonyeixen d’haver viscut al Montjuïc dels anys 1950 al 1971, o del seu origen de procedència, com si haver viscut en un espai de pobresa material fos una deshonra, o tenir arrels a la resta d’Espanya fos un delicte. I res més allunyat de la realitat. Qui oblida els seus orígens i les seves arrels, es fa poc bé a si mateix i a la societat en què viu. Ignorar la pròpia història i la dels nostres predecessors és llastimós i lamentable. Hem de ser agraïts a la terra que ens va acollir, però no podem lamentar ni amagar els nostres orígens, sinó que hem de contribuir perquè la societat on vivim sigui més oberta, més solidària i més justa. I en aquest camí tots som necessaris, els d’aquí i els d’allà. I en aquest projecte hi cabem totes les persones de bona voluntat i de bon cor. El 26 i 27 de setembre de 2026 ho tornarem a celebrar al nostre Castell de Montjuïc, amb la col·laboració de l’Ajuntament gironí.