El piano com a taüt

El so va néixer dues vegades. La primera, com a mer fenomen físic; la segona, molt després, com a esdeveniment íntim, com a experiència personal. Durant milions d’anys, les ones van viatjar sense destí, igual que cartes sense bústia. Rebotaven en superfícies que ni tan sols sabien que estaven sent colpejades. Era un món ple d’un estrèpit absent. Fins que, en algun punt remot de l’evolució, una membrana auditiva va tremolar davant la seva presència. I en aquell instant, allò que era pura agitació es va convertir en avís.

El primer so escoltat degué ser un error, producte d’alguna interferència còsmica. Però aquell error va inaugurar una forma nova d’estar en el món: calia estar atent. Escoltar implicava risc. On hi havia so, hi havia advertència. On hi havia advertència, hi havia promesa o amenaça. Amb el temps, el so va aprendre a ordenar-se. Es va convertir en ritme, en repetició, en aquella arquitectura precària que anomenem música.

I amb la música va aparèixer un artefacte singular: el piano. A diferència d’altres instruments, el piano no es bufa ni es toca: s’obre i es colpeja. El seu cos és una caixa de fusta amb tapa, com un cofre excessiu o, més exactament, com un taüt. A dins, unes cordes tenses esperen el cop d’uns petits martells que, en ser accionats, produeixen una vibració que recorda, vagament, un batec domesticat. Potser el piano té alguna cosa de taüt perquè el so, en ell, no neix, sinó que ressuscita, es posa dret, com Llàtzer en abandonar la tomba. Cada tecla obre una petita comporta i deixa sortir una veu que estava continguda. I aquesta veu, un cop emesa, comença a morir. Perquè tot so, fins i tot el més bell, porta dins seu la seva mort. S’extingeix gairebé en el moment d’afirmar-se.

Tocar el piano consisteix a administrar petites resurreccions successives. L’intèrpret aixeca la tapa, com qui destapa un fèretre, i permet que les notes surtin al món per esvair-s’hi. Quan el concert acaba, el pianista abaixa la tapa amb un gest que no és gaire diferent del de tancar els ulls d’un cadàver. A vegades intento imaginar el final de l’oïda. Les vibracions continuarien existint, però tornarien a ser un fenomen sense destinatari. Un soroll sense història.