Salvem (un altre cop?) Pinya de Rosa

Vaig fer una passejada per les parades i paradetes que diferents entitats, associacions, col·lectius, clubs, etc varen instal·lar al Passeig de Mar de Blanes el cap de setmana passat. Entre els habituals participants en aquesta Fira d'Entitats que mostra del muscle social, cultural, esportiu, etc de la vila, em va sorprendre retrobar una associació que em pensava que ja no estava activa o que, en tot cas, la seva activitat es movia en un perfil baix. Es tracta de la Plataforma “Salvem Pinya de Rosa”.

Després de la seva irrupció, la conscienciació i les mobilitzacions que va promoure, ja fa més de vint anys, ara s´han tornat a reactivar. El crit d’alerta és la posada a la venda de la finca per l´ actual i, de retruc, el tancament de l’emblemàtic jardí botànic de plantes grasses (cactus, púnties...) Un jardí que durant molts anys i gràcies a la implicació, la passió i la perseverança del seu propietari, l'empresari i filantrop Sr. Fernado Riviere, fou un referent mundial.

Amb la mort del Sr. Riviere, els seus hereus, diferents compradors, administració local, estatal i Generalitat van convertir el, llavors present i el futur de la propietat en un pols entre els qui volien preservar aquest petit bocí semi-verge de la Costa Brava i els que hi volien fer negoci (xalets i hotels) Resumir la història dels esdeveniments depassaria de lluny l´espai d´aquest article. D'altra banda, en podeu trobar tanta informació com vulgueu a les hemeroteques i a les xarxes

Salvar Pinya de Rosa no és només salvar-lo de l'especulació urbanística. Això ja es va aconseguir amb la declaració de la finca com a PNIN ( Paratge Natural d´Interès Nacional) fa més de vint anys. Salvar Pinya de Rosa és revertir la situació actual de descura i manca de manteniment que converteix la finca en un polvorí. Un polvorí exposat a que la confluència, d’altra banda cada cop més possible (acabem de batre uns quants records de temperatures durant el maig!) d’una ignició, casual o no, de l’atapeït sotabosc que s’hi dona i d’una marinada intensa el converteixin en un desert (cremat!). Aquest és el perill més gran del que caldria salvar “Pinya de Rosa”.

En el seu moment, actituds menys radicals, més negociadores, més flexibles, més pragmàtiques, per totes les parts amb interessos divergents, potser haurien evitat arribar al punt que s'ha arribat. Pel que he escoltat, el que he llegit i el que em varen explicar a la Fira d´Entitats els entusiastes membres de la Plataforma, les coses tampoc seran fàcils. Com no ho varen ser fa més de vint anys. Llavors, els posicionaments van ser absolutament confrontats. Amb les lleis a la mà el nou propietari i les diferents administracions implicades no van saber propiciar un acord que possibilités les aspiracions del primer, pel que fa a un habitatge i un espai prou amplis i confortables per a ús particular i que com a contrapartida s’impliqués en el manteniment tant del jardí tropical com dels espais boscosos. Inicialment i durant alguns anys, la incomplida promesa de compra Pinya de Rosa per part de la Generalitat es va moure per una franja de preus abastables. Ara tot és més molt més car. Ara tot pinta més negre. Començant per l'escorça dels nombrosos pins i suros mariners de Pinya de Rosa, que cada estiu juguen a la ruleta russa.