Ferrari, què foteu?

El nou Ferrari elèctric és, per a molts amants del motor, una contradicció amb rodes. Potser serà ràpid. Segurament serà eficient. Fins i tot tecnològicament brillant. Però hi ha alguna cosa essencial que desapareix pel camí: l’ànima. Perquè un Ferrari no era només un cotxe. Era soroll, vibració, olor, combustió, pistons treballant, oli, fregament de peces i una simfonia mecànica que connectava amb alguna cosa profundament humana. El motor no només impulsava el vehicle; emocionava.

El cotxe elèctric, en canvi, s’assembla cada vegada més a un electrodomèstic sofisticat. Silenciós, perfecte, net… i fred. Com un xip. Com una pantalla. Tot funciona, però res vibra. No hi ha tensió mecànica, ni error, ni caràcter. No hi ha vida. Passa una mica el mateix amb els rellotges mecànics. Durant dècades, portar un rellotge mecànic era gairebé una declaració cultural. Un objecte imperfecte però viu. Un mecanisme fet de peces, engranatges i moviment constant. Automàtic, a corda, amb complicacions absurdes i meravelloses. Rellotges que no marcaven el temps de manera exacta, però sí humana.

I del disseny en podríem parlar un altre dia. Reivindico el Ferrari 348, el Testarossa, un Porsche 911 o un Aston Martin clàssic. Fins ara, els elèctrics encara tenien una virtut: dissenys sovint futuristes però encertats. Amb el Ferrari Luce, però, anem directament pel pedregar. Potser és nostàlgia. O potser és una advertència. En nom de l’eficiència correm el risc d’eliminar allò que ens emocionava. De convertir l’experiència en funcionalitat.

Ferrari encara hi és a temps. I també moltes altres marques. Innovar no sempre vol dir abandonar l’essència. Hi ha tecnologies que solucionen problemes. I n’hi ha d’altres que, sense voler-ho, eliminen part de la màgia. I quan desapareix la màgia, el progrés potser avança… però nosaltres retrocedim una mica.

Subscriu-te per seguir llegint