L’heroi embolcallat en la bandera

És urgent fer públic el nom, cognom i graduació del soldat a qui li va caure a sobre la bandera en el Dia de les Forces Armades i no només no se la va treure del damunt d’una manotada, com faria qualsevol, sinó que va aguantar en posició de ferms fins que, finalitzat l’himne, algú va tenir la feliç idea d’alliberar-lo. Mentre no el van auxiliar, l’heroic soldat semblava un fantasma de la sèrie Scooby-Doo, tot i que qui el va descobrir al final no va ser una ulleruda amb minifaldilla sinó un militar de bonic.

Un es posa en el lloc d’aquest soldat a qui de sobte se li va ennuvolar la vista en roig i groc, i què ha de fer sinó romandre igual, com un braç de gitano de crema i gerd posat en vertical. Seria interessant saber què pensava, segur que ho va prendre per una quintada dels veterans, coses de la mili, millor fer com si res. Li va caure al damunt Espanya sencera, amb les seves corrupcions, tripijocs, endolls, suborns i extorsions, l’estrany fou que amb tot aquest pes, no morís aixafat.

Si bé l’exèrcit té normes absurdes per a tot, no n’hi ha cap que indiqui què fer si et cau a sobre la tela per la qual has d’entregar la vida si calgués. Davant el dubte, millor fer com si no te n’haguessis adonat, et cau del cel una lona de deu metres quadrats i tu, dissimulant. La bandera no es toca, pobreta, és com una pilota de futbol: un defensa pot trencar la tíbia al davanter i rebrà una estirada d’orelles, però si se li acut rebotar la pilota de mala gana contra el terra, això és targeta segura. La bandera, igual, té sentiments, li dol el que li fem, i si va tenir a bé desprendre’s del pal no va ser per a demostrar que a Espanya som els reis del nyap -no calia, ja ho sabem- sinó per a acollir sota el seu mantell al soldat elegit. A l’antiga Roma, un fet així s’hauria considerat un auguri i aquest soldat seria coronat nou rei, previ assassinat del vigent.

El monument al soldat desconegut, si és que aquestes coses encara es porten, hauria de ser a aquest anònim que va resistir, impassible el posat, amb la bandera a sobre fins que va finalitzar l’himne espanyol. I encara sort que l’himne espanyol és la breu Marxa Reial i no l’Echoes de Pink Floyd, 23:35 minuts hauria hagut de suportar, amb aquesta calor hauria mort. Per la pàtria, això sí, que sempre consola.

Subscriu-te per seguir llegint