Bajanades amb escó

La llei de Brandolini diu que desmuntar una bajanada exigeix molta més energia que fabricar-la. En política, això ja no és una llei: és el reglament del joc. Un surt al faristol, posa cara d’estadista en plena tempesta bíblica, diu una frase que no resistiria ni tres minuts de Google i, pam, mig país discutint-la com si fos una tesi doctoral.

La mecànica és d’una bellesa gairebé delictiva. Algú proclama que tot és culpa dels altres, que abans vivíem en una Arcàdia amb aparcament gratuït, que “el poble ja ha parlat”, que la solució és facilíssima o que amb ell al comandament fins i tot la pluja cauria amb criteri pressupostari. Deu segons. Un tall de vídeo. Tres aplaudiments. Quatre tertulians fent veure que allò mereix una anàlisi profunda. I la brasa ja crema.

Després apareix el pobre infeliç que intenta posar una mica d’ordre. Ha d’explicar competències, pressupostos, terminis, dades comparades, legislació, demografia, context internacional i, si encara queda algú viu a la sala, la diferència entre una evidència i una ocurrència amb americana. Però arriba tard. La mentida ja ha fet la volta al país amb sabates noves; la veritat encara busca l’endoll del projector.

La política actual ha convertit aquest desequilibri en una indústria. Ja no cal mentir com un aficionat. Ara es fa amb estil: mitges veritats, gràfics sense escala, percentatges sense base, anècdotes convertides en diagnòstic nacional i comparacions internacionals que no signaria ni un becari després de tres cafès i una nit dolenta. Tot molt modern, molt digital, molt estratègic. Fum amb PowerPoint.

El gran avantatge del disbarat és que viatja lleuger. No porta proves, no porta memòria, no porta hemeroteca. Pot dir una cosa dilluns, la contrària dimecres i divendres acusar els altres de no haver entès mai el projecte. La coherència, en segons quins ambients, és vista com una excentricitat gairebé aristocràtica.

El rigor, en canvi, és lent. Porta carpetes. Matisa. Diu coses tan poc sexis com “depèn”, “caldria veure les dades” o “aquesta competència no és exactament d’aquesta administració”. I clar, així és molt difícil competir amb qui entra al debat públic com qui arriba a una barbacoa amb un bidó de benzina i després pregunta, ofès, qui ha provocat tant de fum.

Brandolini explica molt bé per què el debat polític s’ha convertit sovint en una processó de consignes amb megàfon. No perquè la gent sigui beneita, que és una explicació massa còmoda. El problema és més fi: la gent està cansada, saturada, emprenyada o simplement ocupada intentant arribar a final de mes sense necessitar una beca de recerca. I en aquest terreny, la frase simple entra millor que el paràgraf honest. La consigna acaricia la ràbia; la dada demana un petit esforç. I l’esforç, en campanya permanent, cotitza baixíssim.

La mentida política gairebé mai no arriba vestida de mentida. Seria massa fàcil. Normalment porta una engruna de veritat al trau, com qui es posa colònia abans d’entrar en un ascensor ple. Un cas real convertit en norma. Una xifra certa sense context. Una excepció disfressada de sistema. Un problema complex reduït a una culpa còmoda. S’agafa un tros de realitat, se li treu l’ànima, se li posa un eslògan i ja tenim material per encendre la plaça.

I el més pervers és que desmentir-ho no sempre arregla res. Sovint només ajuda a repetir el marc. Quan algú diu una animalada i tothom corre a negar-la, l’animalada ja ha triat el tema del dia. El mentider marca l’agenda; el rigorós fa de servei de neteja. Un embruta amb entusiasme, l’altre arriba amb la fregona i cara de compareixença institucional.

Per això tants discursos ja no volen convèncer ningú. Volen activar tribus. Ja no importa tant si una afirmació és certa, sinó si escalfa els propis, irrita els altres i dona un tall de vídeo prou bo per sortir dient que “hem guanyat el relat”. El relat: aquesta paraula meravellosa que sovint vol dir “no tenim gaire raó, però tenim megàfon”.

Aquí hi ha una lliçó amarga per a qualsevol democràcia adulta: la veritat no es defensa sola. No n’hi ha prou amb tenir bons informes, bons tècnics i bones intencions. La veritat també necessita ritme, llenguatge, mala llet ben administrada i una mica menys de cara de document administratiu. Si la correcció arriba sempre tard, grisa i amb olor de sala de reunions, la bajanada continuarà guanyant per golejada emocional.

No es tracta de convertir el rigor en propaganda. Es tracta d’entendre que el rigor sense comunicació pública és una biblioteca amb la porta tancada: molt digna, sí, però inútil quan el carrer crema de consignes. Cal respondre ràpid, clar i amb una idea que la gent pugui recordar abans que el següent piròman amb acta llenci una altra guspira.

La llei de Brandolini aplicada a la política actual deixa una escena bastant precisa: un diu bajanades amb una facilitat olímpica; l’altre arriba amb dades, context i bibliografia, però amb cara d’haver perdut el tren. La mentida és ràpida, barata i fotogènica. La veritat és més lenta, més exigent i, massa sovint, vesteix fatal.

Però justament per això cal defensar-la millor. Amb intel·ligència, amb ironia, amb llenguatge viu i sense demanar perdó per no participar en la fira permanent de fum, brasa i impostura. Una democràcia pot suportar governs fluixos, oposicions teatrals i campanyes eternes. El que no pot aguantar gaire temps és que la tonteria tingui autopista i la veritat hagi de venir caminant, carregada de documents, demanant permís per molestar.

Subscriu-te per seguir llegint