Com érem abans i com som ara

«Ya somos todo aquello contra lo que luchamos a los veinte años» (José Emilio Pacheco, escriptor mexicà)

Hem llegit poemes, novel·les, hem vist pel·lícules inspirades en el canvi personal que hem experimentat al llarg de la vida i totes explicaven com ha incidit en nosaltres la transformació social, arran d’una revolta o d’un profund canvi polític i ideològic.

L’ésser humà es metamorfoseja per necessitat en el procés d’adaptació a la realitat, ara, més que abans, per culpa d’un món acceleradament alterat, però a voltes la modificació es deu a factors més biològics personals que socials, com el pas de l’adolescència a l’edat adulta, el pas de l’una a l’altra era el servei militar, la mort de la persona estimada, haver-se de responsabilitzar del negoci, un trasllat forçós per qüestions laborals.

Els films que hem contemplat reflexionen sobre el contrast entre el que érem, el que pensàvem, sentíem i fèiem, amb el que som, pensem, sentim i fem. Exercicis visuals sobre com el cúmul de petites decisions, fracassos i records, modelen la nostra identitat: el nen, ple de somnis, i el jove que va assimilant la realitat.

Llavors no ens crèiem que de grans esdevindríem uns altres, amb el pas del temps hem anat interioritzant la realitat i aquesta ha canviat les idees i actituds, però ens portem a dins i amb nosaltres hi viu el poble, el paisatge de les altes muntanyes, el riu, puig que la terra es manté igual que sempre.

Si escorcollo la memòria per cercar records del passat, els que vaig cuinar en el temps perdut, em venen amb molta facilitat, no sé per què, en canvi, les evocacions del temps guanyat corren tan ràpides que no hi ha manera d’aturar-les i rememorar-les bé.

Nosaltres, els de la meva edat, reconeixem que formem del tot part del món d’abans. De petits érem nens que gaudíem amb jocs que requerien imaginació i exercici físic, en el poble encara no havien fet un camp de futbol i l’espai d’oci eren rierols atorrentats per on davallava aigua rabent i esvalotada, el bosc frondós de faig verd, els suros de cos torçat, com turmentats olivers del prat de fulles de plata, érem places i carrers perquè hi jugàvem durant tot el dia, només hi passava un autocar i algun carro.

Els amics eren éssers reals que podies veure, sentir, i tocar, i acudien quan els necessitaves. Naturalitat i espontaneïtat, així érem, tot s’aprenia al carrer, de l’experiència dels nostres majors i de les nostres pròpies vivències i d’algun llibre. Hi havia comunicació real fàcil, amb moltes faltes d’ortografia i oracions amb el verb transitiu però sense el complement directe, però ja ens enteníem bé, malgrat ser ortogràficament un desastre.

Les botigues i els bars del poble només tenien una marca dels gèneres comestibles i de begudes, excepte les olives que n’hi havia de tres classes: les blanques, farcides d’anxoves i les olives negres, una ampolla d’anís marca no t’hi fixis, una de moscatell de la mateixa marca, d’algun altre producte també n’hi havia dos de diferents, vi blanc i vi negre, conyac corrent o Soberano, vermut corrent o Martini amb ampolleta i sempre amb sifó.

De joves, sota l’ofec polític i moral del nacionalcatolicisme, alguns companys de la universitat tan convençuts i apassionats anarquistes, que els faltava poc per fer-se terroristes, seduïts per la violència, com única eina de combatre la dictadura.

Abans que ens comuniquéssim mitjançant el mòbil i que la nostra vida social es fes a les xarxes, hi va haver molts i llargs segles en què ens relacionàvem dins del que avui anomenem el món real. La bona convivència es demostrava a l’estiu veient persones que paraven la fresca a l’entrada de la casa fent petar la xerrada amb veïns i amb els que passejaven. Érem més tranquil·lament socials, el món estava parat o avançava a la velocitat dels caragols, ara va tan exageradament de pressa que res dura; el que es dona per noticiable al cap de res ha quedat esclafat per una nova informació.

Avui la hiperconnectivitat digital, la immediatesa i l’accés global a la informació defineixen com ens relacionem, treballem i entenem el món. No paren de sortir nous artefactes tecnològics i quan hem après amb dificultat a fer-ne funcionar un, aquest ja no serveix, perquè n’ha entrat un de nou que va més de pressa.

«Si no ets progressista de jove, no tens cor; si no ets conservador de vell, no tens cervell» aquesta frase s’atribueix W. Churchill. El filòsof Aranguren va fer una declaració i se la va aplicar que contradeia la teoria de què molts de joves són progressistes i de grans es fan conservadors.

Aquestes setmanes, socialistes honrats no entenen el que ha passat amb l’expresident Zapatero, que per a molts d’ells era un far d’honradesa que il·luminava la foscor política, curulla de corrupció i ara viuen tristos, plens de dubtes, cabrejats i avergonyits.

Si la realitat canvia d’opinió el líder ha de canviar d’opinió, va aconsellar John Maynard Keynes, economista britànic: «Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió. Vostè què fa?»

Subscriu-te per seguir llegint