El caganer recorrent

La gran preocupació local sobre la visita del Sant Pare és que parli en català. Som els que per celebrar el naixement més transcendent de la Història ens vam amagar rere uns matolls i ens vam posar a fer caca. Cap espiritualitat. Només folklore. El rector de la Sagrada Família, Josep Maria Turull, ha hagut d’advertir els fidels que no duguin senyeres al temple i encara hi ha qui l’ha acusat de botifler –quina paraula, quina paraula–. Ja només faltaria que duguessin banderes del Barça.

Jordi Pina, l’advocat d’Artur Mas, ha posat el crit al cel perquè cap jutge no ha volgut investigar qui va espiar el seu client, si és que va ser espiat. El crit al cel és que Artur Mas encarregui la seva defensa penal a un despatx com Molins i a un advocat menor i perdedor com Jordi Pina, que a banda d’enviar a la presó el seu patrocinat del procés, va tenir la poca vergonya de fer un llibre titulat El judici de la meva vida. Fas el préssec i el jutge t’ha d’acabar advertint que no t’estàs comportant com un advocat seriós; perds; condemnes el teu client al calvari del forat; i a sobre en fas befa escrivint un llibre per vantar-te’n. Quin escàndol! Més caganers en la mateixa seqüència: Artur Mas, el president de pam i pipa que tot el que ha tocat ho ha tornat cínic, estèril i patètic –i encara l’hem de veure fent el mec a les discoteques– continua donant lliçons de qui sap què després d’haver fet el seu insuperable paper d’estrassa.

Que tots vulguin anar a veure el Sant Pare em sembla bé però ens hauríem de preguntar si l’amotinament és la nostra manera de creure. En una era en què hi ha televisions i streamers no sé si el fanatisme de l’amuntegament pot tenir algun sentit que vagi més enllà de l’estampa tercermundista que deixa una ciutat col·lapsada. No sé si la gentada guarda alguna proporció amb la fe, ni amb vides de tanta devoció; no sé si fer parlar el papa Lleó en català va més enllà de la necessitat de marcar territori com al pessebre, i tampoc no sé si de veritat algú es pensa que una persona delicada i seriosa com ell s’endurà cap bona imatge d’una gent que es dedica a fer aquestes coses. No és que ens hagi d’intimidar el que pensen els altres, però home, és un papa.

Jordi Pina amb El judici de la meva vida és un caganer perfecte, posat al servei de la metàfora nacional i hi ha una altra cosa que ningú no hi pensa, i és en el retorn a Girona de Carles Puigdemont. Perquè la festa no quedi deslluïda, serà el Govern qui l’organitzi: amb TV3, traçant un recorregut fins a Palau, on l’esperarà el president. Si confiéssim la seva rebuda al fervor espontani del poble, la indiferència i la soledat serien la resposta: ja va passar el 8 d’agost, on a banda del número de la desaparició, val a dir que hi havia molt poca gent i la majoria eren gent gran sense segona residència. També el president Illa és qui ha tingut cura d’organitzar amb la família Pujol un funeral «d’Estat» per al patriarca.

Fa riure i fa pena que hagi de ser el PSC qui passi el rasclet per recollir els trossos de la desfeta. Esfilagarsat el plomall de les valenties, vet aquí Puigdemont i Pujol depenent de la magnanimitat d’un president socialista, amb Jordi Pina i Artur Mas de fons fent titelles.

Aliança no troba candidat a l’Ajuntament de Barcelona, i de tots els que troba Junts, no en fa un. Per cert, que el candidat de Puigdemont, Josep Rius, es va rendir abans de començar a competir, perquè sabia que els seus no el volien i que per tant desafiaven Puigdemont. Ara tenim Pilar Calvo que es presenta a les primàries Pilar Calvo! T’imagines? I en acabat aquest Jaume Alonso-Cuevillas que no té on caure mort i vol que la política ajudi a la supervivència econòmica de la seva nova família. Per no parlar dels altres, que ningú no sap qui són ni a ningú no li importa.

Quan el judici de la teva vida el perds i quedes com un pelacanyes davant de tothom; quan el Papa queda reduït als límits mentals d’un comentari de Pilar Rahola, i quan el teu principal adversari t’ha de fer la caritat de mantenir-te la respiració assistida, mentre tu el continues insultant en nom d’una dignitat i d’un poder que tothom sap que has perdut, el que dius i fas és tan irrellevant que ni quan fas el ridícul ets notícia.

A Espanya el cicle socialista sembla acabar-se –tot i que donades les característiques del president Sánchez fora altament imprudent donar-lo per definitivament finiquitat– i a canvi de la investidura òbviament política que ERC i Junts van facilitar, hi ha hagut més clemència que beneficis reals. Han estat els dos partits, i molt especialment els líders dels dos partits, els que han convertit l’independentisme en un problema personal, i en el cas de Puigdemont, sense haver-lo resolt. Tal com el procés el va perdre Catalunya tota sola, i Espanya només va enviar les corones de flors i uns senyors molt amables a fer-se càrrec dels cadàvers, la gestió d’una carambola parlamentària molt probablement irrepetible, ha acabat en la mateixa derrota.

Aprofitar la visita del Sant Pare per pregar per a la nostra salvació, o del que de nosaltres quedi, potser seria més intel·ligent que continuar rere els matolls fent caca.

Subscriu-te per seguir llegint