D’hotels a drons

Fa uns dies, l’enquesta salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) assenyalava que l’hostaleria és el sector que pitjor paga d’Espanya: una retribució anual bruta de 17.653 euros. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) treballen en aquest sector 1,77 milions de persones, un 8% del total de l’ocupació. A la punta més alta de la piràmide salarial se situen els empleats del sector de subministrament d’energia, amb uns ingressos bruts de 57.931 euros anuals, seguits de les activitats financeres amb 51.800 euros.

La comunicació d’aquestes remuneracions coincidia amb el desenvolupament d’unes jornades empresarials focalitzades en el sector hoteler a les Balears organitzades pel Diario de Mallorca i Actius, pertanyents a Prensa Ibérica. Els empresaris representants del sector mostraven un optimisme controlat en vigílies de la temporada d’estiu. Argumentaven sobre la necessitat d’anar canviant el model de negoci, millorant l’oferta, i es queixaven de l’absentisme laboral, moltes vegades sense previ avís, i de la dificultat de trobar personal en posicions molt diverses del negoci. «Falta talent!», deu ser una de les expressions més repetides des de la Prehistòria.

També va quedar bastant clar en algunes converses que les generoses propines que ofereixen els clients (especialment, els nord-americans) compensen, amb escreix, els salaris. Depenent de si és cambrer, grum, recepcionista o treballa en el servei d’habitacions, les propines poden anar de dos-cents a mil euros al mes d’afegit, depenent de les estrelles que tingui l’hotel. El màxim és quan s’anuncia en un hotel de luxe l’arribada d’algun xeic àrab amb el seguici, capaços de reservar plantes senceres. Hi pot haver bufetades per servir-los. Fins i tot rellotges d’or s’han arribat a deixar de propina. Que hi hagi un pot comú entre tots o que es declarin com a ingressos ja depèn de la voluntat dels empleats.

Els economistes i alguns polítics il·lustrats fa molt que pensen com millorar l’estructura productiva d’Espanya. Abunda la literatura i els suggeriments per reduir la dependència del turisme. Entre les solucions del sector, una altra expressió més gastada fins i tot que la del talent: cal generar més «valor afegit».

L’etern debat sobre el present i futur del turisme a Espanya coincideix amb l’interès de les administracions d’invertir en sectors estratègics per no dependre de tercers països. Primer, a causa de la pandèmia, va ser el sanitari; ara, a causa de l’amenaça russa després d’envair Ucraïna, toca injectar capital en projectes de defensa i seguretat en sectors molt diversos, de tèxtil a enginyeria mecànica. Ho han anomenat: generar productes duals. I de passada, amb llocs de treball més ben pagats.

Tot és compatible: des de millorar l’oferta hotelera i els serveis turístics, pagant millors salaris als empleats que s’ho mereixin perquè no depenguin només de les propines, fins a construir drons aeris i marins que serveixin per assegurar la defensa de la Unió Europea.

Subscriu-te per seguir llegint