El català, llengua divina

Si una cosa ens agrada als catalans, és queixar-nos i plorar. Sentir-nos víctimes i oprimits és la nostra única raó de ser, i com que últimament se’ns estaven acabant els motius, ha hagut de venir el papa a ajudar-nos, que en coadjuvar consisteix l’esperit cristià que encarna. Amb el Barça encadenant lligues, amb l’Iceta endollat d’ambaixador a la Unesco parisenca, amb la Sagrada Família alçant-se a tot drap, amb el dia de Sant Jordi assolellat, amb un munt de banderes blaves a les platges -de pagament, però blaves-, amb Sopa de Cabra muts i amb El Foraster triomfant a TV3, no hi havia manera de fer-nos les víctimes, tot anava sobre rodes i això no hi ha català que ho aguanti. Fins que Lleó XIV, Déu n’hi do com cuida el ramat tot i el seu nom, ens va venir en auxili anunciant que la seva missa i benedicció a la Sagrada Família, així com l’oració a la catedral, serien en castellà. Per fi! D’entre tots els pretextos que els catalans tenim per a lamentar-nos, un dels favorits -i això que la llista és interminable- és precisament el de la llengua. No hi ha dubte que el bisbe de Roma sap el que fa, coneix la manera d’acontentar els seus fidels allà on va. Donem gràcies al Senyor i al seu màxim representant a la terra per aquest regal diví, que els catalans ja teníem por de passar una altra setmana sense res per rondinar. Fins i tot el Vivales ha pogut sortir del seu oblit per uns moments, quan ja ningú recordava que continua a Waterloo de vacances perennes, i ha fet una crida a xiular la intervenció papal i a onejar estelades, com en els bons temps. Això del papa és autèntica misericòrdia cristiana, ha donat veu fins als més miserables, com feia Jesús amb les putes i els lladres.

Als creients, en general, els és igual en quin idioma els diguin missa, temps enrere es deia en llatí i no faltava ni una sola senyora del poble, per més que no sabessin llegir ni en la seva pròpia llengua. Tret que siguin creients catalans. A aquests, o se’ls diu missa en català o apostaten, quins uns, tot i que fa l’efecte que els que més han clamat al cel per la marginació del català no estan molt catòlics que diguem. Un català prefereix anar a l’infern per tota l’eternitat abans que sentir missa, confessar-se o rebre la extremunció en una altra llengua, el primer és el primer, abans el català que asseure’s a la destra de Déu Pare.

-Ego te absolvo- li diu el capellà al moribund mentre li escampa aigua beneïda amb l’hisop.

-O m’ho dius en català o ja te la pots fotre al cul, l’absolució- respon aquest amb el darrer alè.

Algun evangeli apòcrif hi deu haver en què Judes és català, fet que a ulls d’alguns explicaria que vengués el Mestre per unes monedes. En realitat, no ho va fer per diners -alguna cosa hi va tenir a veure la recompensa, no ens enganyem-, el motiu principal va ser que en l’últim sopar Jesús oferís als deixebles vi en lloc de ratafia, que el pa no estigués sucat amb tomàquet i, sobretot, que se’ls dirigís en arameu i no en català. Si més tard Judes es va penjar no va ser per penediment, ja que un fill de Déu que no parla català mereix la creu, sinó perquè es va adonar que amb tan poques monedes no n’hi havia per a fugir de nit fins al nord de la Gàl·lia, el que avui es coneix per Bèlgica, com corresponia a un autèntic líder català. En alguns gravats antics, Judes porta un llacet groc cosit a les vestidures.

Sens dubte el papa té accés a aquest evangeli apòcrif i coneix perfectament la necessitat que tenim els catalans de plorar per la llengua, ja des de les albors de la cristiandat. En aquell temps, el Senyor va instar els homes de bona voluntat a donar beure a l’assedegat i menjar al famolenc, i ja que els catalans tenim sempre gana i set d’opressió, de què ens podríem queixar si no, fa santament el Papa d’oferir-nos tiberi.

Fins ara havíem de conformar-nos insultant el cambrer i la caixera que ens atenien en castellà o, com a molt, denigrar la Rosalia per triomfar sense fer servir el català, que no està malament com a opressió, però un papa és un altre nivell. Ser oprimits pel vicari de Déu equival gairebé a ser oprimits pel mateix Déu, que és la màxima aspiració d’un poble tan victimista. Amén.

Subscriu-te per seguir llegint