Eduard Carbonell i Esteller (1946-2025)

Dissabte de la setmana passada, 30 de maig, feia un dia radiant. A l’Escala els carrers que baixen cap a mar anunciaven un blau profund i intens. Ens vam acostar fins a la platja de les barques que aviat ningú ja no recordarà amb aquest nom; a l’espai que les fotografies d’unes dècades enrere mostraven un atapeïment de teranyines varades a la sorra hi havia un atapeïment de gent parant el sol. En un bar del front de mar vam trobar l’arquitecte Carles Ferrater amb l’exalcalde Estanis Puig. Ferrater molt satisfet pel premi que havia recollit la nit abans al Col·legi d’Arquitectes de Girona en la festa dels Premis d’Arquitectura pel seu projecte del Front Marítim de l’Escala; un projecte que si en el procés d’execució fou objecte d’alguna controvèrsia ara és un èxit esclatant que desmenteix tots els temors i recels que suscitava a l’inici en una demostració que a vegades el temps posa les coses al seu lloc i justifica un cert agosarament. Els tamarius han agafat bé i mostren una robustesa raonable i un brancam tupit. Van ser uns minuts d’esplai per a la vista i de diàleg distès amb uns amics.

L’objectiu final, però, era l’Alfolí de la Sal ple a vessar amb una sala principal i una segona sala habilitada amb una pantalla de televisió per tal de retre homenatge al professor Eduard Carbonell. S’hi van aplegar amics de l’Eduard i persones amb qui ell va col·laborar; l’alcalde de l’Escala i la consellera Sònia Hernàndez presidien l’homenatge al costat d’exalcaldes com Rafel Bruguera o Víctor Puga, exconsellers com Joaquim Triadú i directors generals com Miquel Reniu o Joan Pluma, i de la directora de les excavacions d’Empúries Marta Santos i l’exdirector del Museu d’Arqueologia de Catalunya Josep Manuel Rueda, i una munió d’amics que no puc esmentar. La Lurdes Boix es movia d’un costat a l’altre atenent els assistents i en Carles Duarte va exercir de mestre de cerimònies amb una veu profunda i una prosa oral delicada i precisa. Els fills i la família de l’Eduard van reviure l’emoció del record dels seus pares, l’Eduard i la Núria, units en la vida i sobtadament també units en la mort.

El conjunt de les intervencions va ser ajustat i mesurat en el temps, amb ritme, il·lustrades musicalment per les peces que desgranava al violoncel en Josep Bassal i la interpretació cantada com a colofó per en Josep Tero de Quan dic l’Escala, i plenes de reconeixement i afecte per la trajectòria de l’Eduard. L’accent es va posar més en els vincles empordanesos (l’Escala i Bellcaire) que en el vessant acadèmic i la major part de les intervencions destil·laven un to de proximitat i calidesa construïda des de l’amistat i la convivència, com en el cas de la Judith Cobeña, en Jaume Comas i la Paquita Bonachera. Tots van confluir en el compromís escalenc de l’Eduard amb el patrimoni com a nervi central del seu arrelament, primer en accions de reivindicació i afirmació patrimonials ja reeixides, com en el cas del mateix Alfolí que ens acollia o el Cementiri marí, i amb projecció de futur com en el cas de Can Maranges que van subratllar la Lurdes Boix i en Francesc Targa, però que va esdevenir el fil conductor de tot l’homenatge relligant així passat, present i futur. Tots els testimonis hi van coincidir i si finalment prospera l’adquisició pública de can Maranges seria la culminació d’un compromís tangible de l’Eduard amb el patrimoni de l’Escala. Estic convençut que l’alcalde Josep Bofill i la consellera de Cultura, que van obrir i tancar respectivament l’acte, van estar ben atents i ben disposats a escoltar les veus que s’alçaven amb aquesta aposta de futur.

Un futur que l’Eduard havia somniat des de la seva visió del concepte de paisatge cultural on es fonen els elements més tangibles del patrimoni material i els més intangibles del patrimoni immaterial embolcallat pels paisatges que el temps i la història han anat sedimentant en aquest racó privilegiat de mar que s’arredossa entre el jaciment d’Empúries i les platges de l’Escala fins a Riells i Montgó, en una lectura culta i sensible d’un entorn natural modelat per les successives accions d’una humanitat ben present.

En el rerefons, només com a teló de fons, hi havia el catedràtic d’Història de l’Art a la UAB, on el vaig conèixer, i a la UdG on vam coincidir, el director general de Patrimoni (1988-1994) o el director del MNAC (1994-2005). A molts ens queda la recança de constatar que la seva incorporació a la Universitat de Girona no va ser fàcil i que els replecs de la vida acadèmica van fer que no fos prou ben tractat. L’Eduard Carbonell hi posava, però un fons d’alegria marcat per una ironia fina que es dibuixava darrere el bigoti en els seus llavis i en la seva mirada que transmetia la lluïssor de la curiositat permanent.

Justament aquesta curiositat el va portar a acceptar un encàrrec singular: un informe molt determinant sobre la polèmica al voltant del claustre del Mas del Vent de Palamós. L’Informe va anar acompanyat d’una intensa recerca sobre l’origen del claustre, la procedència i els camins que el van portar a la Fosca de Palamós. S’hi va engrescar tant que la darrera vegada que ens vam veure a casa seva a Bellcaire em confessava que li agradaria escriure una novel·la sobre la família Engelhorn, propietaris del Mas del Vent i de Bell-lloc. Potser entre els seus papers hi ha un esbós de novel·la que l’Eduard ja no escriurà mai.

L’Aurèlia Carbonell, en nom d’ella i del seu germà, va transmetre a tot el públic assistent l’agraïment de la família amb paraules justes i un fons d’emoció i tendresa.

Subscriu-te per seguir llegint