La marabunta

L’autobús no està ple, però m’agrada seure on menys gent hi ha, o sigui que vaig cap al final, on hi ha unes quantes files de seients buides. Al cap de dos minuts, m’adono del meu error. Puja un grup de nois -deuen tenir entre setze i divuit anys- i, entre crits, rialles i empentes, venen tots a seure al meu voltant. No paren de fer merder, però penso que ja callaran. Al cap de res, puja un altre grup, que anava amb el primer, i també venen a aglomerar-se allà on he decidit instal·lar-me. Són una vintena, només dues noies. Alguns ja no tenen seient, però els és igual: s’asseuen a terra o es queden drets. El guirigall creix i els demano, siusplau, si poden parar de cridar. Un d’ells, assegut darrere meu, els demana als seus amics que es comportin, i la resposta dels altres és acollonar-lo: «Sí, papa, ara callarem», li diuen, amb malícia.

Evidentment, no m’han fet ni cas. Al cap de tres minuts, treuen un altaveu i comença a sonar una cançó a tot volum, que coregen a crits. Aquí ja no em puc aguantar. «La resta de gent no tenim per què sentir la vostra música», em queixo. La repassada que em cau a sobre és monumental: crits, xiulets, riallades i càntics encara més forts. Un passatger, unes files més endarrere, s’atreveix a dir que tinc raó, però com si sentissin ploure. El que aguanta l’altaveu em mira i se’n carda de mi: I don’t understand Spanish, I don’t know what you want. «És que no us estic parlant en espanyol, trempat, us parlo en català», li contesto, just abans que em caigui a sobre un xàfec d’improperis anticatalans.

El noi de darrere meu em diu que serà millor que en canviï de seient, que a davant hi ha llocs lliures. «Em sembla que la solució no és aquesta», li contesto. «Ja. Però si et molesten, és el millor que pots fer, perquè no pararan», m’adverteix. Gràcies, li dic, però no em penso moure.

Al cap d’una mica, un home es posa dret per demanar-los, de manera molt educada, que es comportin. Els crits de «cállate, cuatroojos» són constants. De sobte, la música para: un jove de més endarrere els ha pres l’altaveu. Li diuen de lladre per amunt. Ell els diu que els tornarà l’aparell, però que ja n’hi ha prou. Ni així: continuen cantant i cridant. Aleshores una dona avança fins a situar-se al mig del grup: els renya, però ni se la miren. Li faig un gest indicant-li que no aconseguirà res, però ella no desisteix. «Us conec a tots: a tu, a tu, a tu… conec a les vostres famílies, es pot saber què esteu fent?», els recrimina. Res, tampoc. Fins que l’autobús es para al voral de la carretera i és el conductor qui s’hi encara: «Això és un transport públic, feu el favor de respectar els altres passatgers», exigeix. S’acolloneixen una mica. Es miren. «I si ens fa baixar i ens deixa a mitja carretera?», diuen uns. Es fa un gloriós silenci, fins que un alça la veu. «No s’atrevirà. I, si ho fa, caminarem». I es torna a instaurar el caos. Per sort, baixen a la pròxima parada. El de darrere meu, fluixet, em diu «lamento les molèsties». Que difícil que deu ser, penso jo, avergonyir-te del comportament dels teus amics i, alhora, voler formar part d’aquella marabunta.