La dignitat dels barris

L’any 1983, una iniciativa del regidor de Cultura Joan Miró va propiciar que l’Ajuntament publiqués el volum Girona i els seus barris, un treball coral on diversos autors relacionats directa o indirectament amb els barris de la ciutat feien una acurada i ben documentada visió de les respectives realitats. El llibre posava a l’abast del lector els elements que configuren l’actualitat d’un barri: els històrics alhora que els quotidians, els tradicionals, els urbanístics, les persones, els costums, les alegries, els afanys, els hàbits gastronòmics... Com encertadament deia el regidor en la seva presentació, el llibre volia ser «un reflex de la virolada concordança, del caòtic desgavell, dels encerts i els errors, de l’avenç inexorable dels dies vers l’irrepetible de cada instant i, a la vegada, testimoni de les reincidències i de la seva progressiva transformació».

Han passat 43 anys d’ençà d’aquella edició i els barris de Girona que conformaven aquell volum han canviat substancialment i, en general, han anat posant un pòsit de benestar i de dignitat col·lectiva en els seus afers quotidians, ja sigui a través de les activitats d’un Centre Cívic o Social o directament de les que impulsen les Associacions de Veïns que han mantingut una decidida voluntat de contribuir en la millora de l’espai que els és propi dins la ciutat de tots, ja sigui amb reclamacions a l’administració municipal, propostes directes en l’execució d’uns serveis que consideren millorables i/o la protesta formal i argumentada quan han cregut que, o no se’ls feia cas en llurs reivindicacions o se’ls donava la callada per resposta. Com una mena de prova d’aquesta actitud de col·laboració en les coses ciutadanes, en la darrera exposició Girona Temps de Flors, gairebé tots els barris varen decidir afegir-se a la crida per fer-la més expansiva amb muntatges que aportaven una visió perifèrica més enllà de l’orgia floral del Barri Vell, demostrant així que hi ha flors i vida més enllà de l’entorn monumental. A l’Eixample, per exemple, a la cruïlla de Migdia i La Salle, varen instal·lar el muntatge Quan el comerç floreix, la ciutat vesteix de gala, mentre que Carme-Vista Alegre l’encertava situant al bell mig del parc un jardí creatiu entorn la sostenibilitat feta art, mentre que Montjuïc reivindicava el castell que tenen abandonat.

Ja sigui per qüestions de creixement urbanístic o per motius d’inversions amb equipaments socials o esportius, els barris han anat construint el seu futur. Enguany començaran a moure’s les coses al Pont Major amb un pla estratègic que acompanyarà la seva inclusió al Pla de Barris que ha engegat la Generalitat de Catalunya adaptant aquella Llei promulgada durant el mandat del president Maragall que tants bons resultats va donar al país. Al barri de Santa Eugènia és evident que el pas dels anys i un urbanisme excessivament compacte i «sense cap mena d’intent d’humanitzar el paisatge» com ho denunciava Gabriel Roura, li han passat factura i encara avui mantenen alguns plets encaminats a dignificar i «humanitzar» el paisatge urbà que varen «heretar» després de l’annexió forçada des de Madrid a finals dels anys 60. Qui fou regidor de l’Ajuntament Eduard Herrero, dinàmic activista veïnal, ha escrit un llibre que parla justament, de la «dignitat del poble de Santa Eugènia». Allí recorda les reivindicacions fins aconseguir l’actual Plaça del Barco, les protestes davant l’intent municipal de fer desaparèixer el cementiri o les protestes per evitar que el Pont del Dimoni es traslladés a un altre indret fora del barri. Però també la lluita per recuperar Can Ninetes com espai polivalent, així com una tasca continuada fins aconseguir el pavelló del Montfalgars, el camp de futbol o la piscina com a nous equipaments col·lectius. Ara mateix estan immersos en la lluita per preservar la integritat del parc Jordi Vilamitjana i, per tant, evitar que s’hi facin els 400 pisos que l’Ajuntament havia acordat construir a Can Gibert del Pla com a permuta en el tema del macro projecte del nou Hospital Josep Trueta.

La crònica vital d’Eduard Herrero ens recorda lluites d’un barri de Girona concret i conegut, amb problemes i defectes estructurals, però en realitat el seu clam per una «dignitat de poble» ens interpel·la a tots.

Subscriu-te per seguir llegint